Jumella i la síndrome de la granota bullida

Si es col·loca una granota en aigua bullent, saltarà immediatament per salvar-se. Tanmateix, si es posa en aigua freda i s’augmenta gradualment la temperatura, la granota no percebrà el perill i morirà bullida sense intentar escapar-se. Aquest fenomen, conegut com la “síndrome de la granota bullida”, descriu un procés d’adaptació gradual al canvi que pot tenir conseqüències tràgiques i irreversibles. És una estratègia comunament emprada per explicar diversos fenòmens socials i polítics, inclòs l’ascens del nazisme i el seu resultat tràgic en forma de genocidi. És altament improbable, si no impossible, que Hitler hagués obtingut el suport dels ciutadans alemanys si s’hagués presentat a les eleccions del 1933 amb un programa polític que inclogués el seu pla d’exterminar jueus, gitanos, testimonis de Jehovà i altres minories a través d’un sofisticat sistema de camps d’extermini i cambres de gas. Una política així no hauria trobat suport entre la ciutadania alemanya. Ningú, ni tan sols els més convençuts de la superioritat de la raça ària, probablement haurien donat suport a un partit que sostingués tal barbaritat en el seu ideari polític.

Tanmateix, Hitler va aconseguir convèncer una àmplia majoria d’alemanys mitjançant l’estratègia de la “granota bullida”. Va començar amb boicots als negocis jueus i amb l’exclusió dels jueus d’algunes professions. Després, va prohibir els matrimonis entre jueus i àries, va cremar sinagogues i, finalment, el procés va culminar amb l’enviament massiu de jueus als camps de concentració i, finalment, als camps d’extermini. I va semblar normal. La conclusió d’un procés lògic i irrefutable.

No és, certament, una estratègia desconeguda per a la ultradreta internacional. Als Estats Units, el procés de deshumanització del “diferent” està en una fase avançada. S’estan organitzant patrulles populars –i, per tant, il·legals– per ordre del president per detenir i deportar suposats migrants, utilitzant camions de mudances. Fins i tot el president aplaudeix un anunci televisiu en què es fa ostentació de supremacia genètica. És probable que, si Trump hagués inclòs aquestes mesures en el programa del Partit Republicà el 2016, difícilment hauria arribat a la presidència dels EUA. Tanmateix, una dècada després, després d’haver implementat altres mesures contra els migrants, tot això sembla acceptable. És un grau més de calor, i encara es pot suportar.

Aquesta mateixa tàctica sembla que l'està utilitzant Vox a l'emprar com a laboratori d’assaig certes poblacions murcianes. Després que una representant de Vox apel·lés a expulsar vuit milions de migrants i que s’organitzessin hordes de violents per apallissar joves migrants a Torre Pacheco, l’Ajuntament de Jumella ha aprovat una normativa que prohibeix l’ús d’instal·lacions públiques, especialment els poliesportius, per a actes religiosos, la qual cosa en la pràctica afecta únicament la comunitat islàmica. La (suposada) raó que s’argumenta per justificar aquesta mesura és que són “celebracions” foranes i que cal defensar la identitat d’Espanya. Defensar-la, com assenyala Vox, contra la plaga de migrants i el contagi de cultures alienes. De nou, és un grau més de calor i encara es pot tolerar.

Però si aquest empitjorament dels episodis de persecució al diferent no fos suficient, cal afegir-hi un altre factor que ho fa encara més preocupant: el suport del partit que probablement governarà Espanya els pròxims anys, que no només es manté impassible davant l’enduriment del discurs i de les mesures proposades per Vox, sinó que ara les assumeix com a pròpies. El que ahir hauria escandalitzat qualsevol demòcrata –prohibicions dirigides contra minories, patrulles civils encoratjades per discursos d’odi, exclusions disfressades de “defensa identitària”– avui amb prou feines provoca un gest de desgrat, si no una justificació. La temperatura ha pujat un grau més, i encara es resisteix. Aquesta tolerància a l’escalfor ideològica és precisament el que permet que el procés avanci, pas a pas, sense grans sobresalts.

Però cada cop estem més a prop de la temperatura d’ebullició i la responsabilitat eventual no recau només en aquells que impulsen aquestes polítiques, sinó també en aquells que les consenten amb el seu silenci, la seva passivitat o la seva complicitat electoral interessada. La història ha demostrat que la banalització del mal no necessita monstres, sinó entorns socials i polítics que mirin cap a una altra banda. Com deia Burke, el mal triomfa quan les persones bones no fan res. Per això, que el govern central hagi impugnat l'acord municipal és un pas en la bona direcció. Però cal recordar que la síndrome de la granota bullida no és un simple exercici retòric, sinó un imperatiu ètic: som a temps d’actuar. Si no prestem atenció als canvis petits i graduals, acabarem adaptant-nos sense adonar-nos-en a situacions calamitoses i irreversibles, fins que sigui massa tard per saltar. No és qüestió de ser alarmista, sinó de recordar el passat i ser conscients que les democràcies no col·lapsen de cop, sinó que més aviat s’erosionen lentament.