L’home que va 'regalar' Groenlàndia a Roosevelt
9 d'abril del 1940. Dinamarca és envaïda pels nazis amb molt poca resistència. Hitler permet que el govern legítim segueixi al càrrec i que el monarca Cristià X romangui al país. No es forma un govern titella, però l’executiu passa a ser tutelat i estretament vigilat per Berlín. Davant aquests fets, a Washington, l’ambaixador danès de carrera Henrik Kauffmann (1888-1963) s’oposa des del principi al que considera un vergonyós pacte amb el feixisme alemany i decideix actuar al marge de les ordres de Copenhaguen, des d’on se l’acabarà declarant traïdor.
Kauffmann, l’esposa del qual, Charlotte MacDougall (1900-1963), està estretament connectada amb el president estatunidenc Franklin D. Roosevelt, es manté ferm i busca la manera de convèncer els nord-americans perquè donin suport al seu acte de rebel·lió. A l’inici, ni tan sols Roosevelt ho veu clar. Els EUA d’entrada es volen mantenir al marge de la guerra. Però l’avanç ràpid de l’exèrcit nazi a Europa i el perill que també Anglaterra caigui en les seves mans canvien les coses.
És en aquest context que Kauffmann i el seu home de confiança dins l’ambaixada, Paul Bang-Jensen –una ambaixada on, d’altra banda, no tothom està d’acord amb ell–, maquinen una oferta que, al capdavall, després d’una inicial negativa, serà acceptada pel govern nord-americà. Ofereixen un acord als EUA que permeti a aquest país defensar el territori veí de Groenlàndia, de sobirania danesa, d’una possible agressió de l’Alemanya nazi amb l’establiment d’una base militar que també pot ser útil en la defensa d’Anglaterra. A canvi, Kauffmann tindrà la protecció de Washington i accés a l’or danès dipositat als Estats Units abans de la guerra, uns diners amb els quals finançarà el manteniment de la seva ambaixada i de les altres que s’havien apuntat al seu gest de resistència.
L’acord, negociat en secret, va arribar el 9 d’abril del 1941, just un any després de la invasió hitleriana de Dinamarca, i el van firmar el mateix Kauffmann, erigit en representant del seu país, i el secretari d’Estat dels EUA Cordell Hull, que seria guardonat amb el Nobel de la pau el 1945, al final de la Segona Guerra Mundial. L’acord, que també va ser ratificat pel president Roosevelt, va ser declarat nul pel govern danès, però les parts signants el van tirar endavant i es va mantenir després de la guerra, quan Kauffmann, rebut com un heroi a Copenhaguen, va ser nomenat ministre sense cartera del govern del seu país, va continuar d’ambaixador a Washington i va representar Dinamarca en la conferència de San Francisco que va culminar amb la Carta de les Nacions Unides. Des d’aleshores, els EUA han mantingut sempre una estratègica presència militar a Groenlàndia.
Per descomptat, ni els motius ni les formes ni les circumstàncies tràgiques en què van actuar Kauffmann o Cordell Hull tenen res a veure amb la barroeria i la frivolitat agressiva de Trump.
La història personal de Kauffmann té un epíleg trist. Va tenir un final dramàtic que explota la pel·lícula The good traitor (2020). La podeu veure a Filmin. El 1963, malalt de càncer, la seva dona, marcada per una història de gelosia per l’afinitat que el seu marit sentia cap a la germana d’ella, el va apunyalar al llit i es va suïcidar ella després, també apunyalant-se dins de la banyera.
Encara hi ha un altre drama afegit. Uns anys abans, el jove diplomàtic que havia ajudat Kauffmann, Paul Bang-Jensen, també va morir en estranyes circumstàncies a Nova York després d’haver-se negat a lliurar una llista de vuitanta-un implicats en la Revolució Hongaresa del 1956 als seus superiors de l’ONU per por que la informació fos filtrada a l'URSS i comportés represàlies. El 1959 va ser trobat mort amb un tret al cap i una pistola a la mà. L’FBI va resoldre el cas com a suïcidi. Però abans dels fets, ell havia enviat una carta a la seva dona amb aquesta advertència: "En cap cas em suïcidaria. Això seria contrari a tota la meva naturalesa i a les meves conviccions religioses".