16/04/2022

L’amenaça del monolingüisme

2 min

No és el primer cop que, quan rebutjo el “bilingüisme” –el mite segons el qual un mateix país i societat pot parlar de manera indefinida, indistinta i equitativa dues llengües– i afirmo que una llengua petita només pot resistir l’embat global si és també la llengua comuna i necessària d’almenys uns quants milions dels seus parlants, m’acusen d’estar defensant un monolingüisme aïllacionista. Un lector que firma s’Os diu: “Què es proposa per intentar que el català torni a ser hegemònic? Tornar a potenciar l’ensenyament del català a les escoles, augmentar l’oferta en català tant a la televisió com a internet? Tot això està molt bé i no s’hauria d’haver deixat de fer! Però què passarà quan es constati que totes aquestes polítiques són insuficients? ¿Es prohibirà el castellà, com feren amb el català? ¿Es perseguirà i es multarà el seu ús? S’assenyalaran les persones que el parlin com a enemics de la pàtria, tal com alguns ja comencen a fer?! Aspirar a una Catalunya pràcticament monolingüe no només és ridícul i demostra una enorme ignorància sobre el context i les dinàmiques socials d’avui en dia, sinó que també és terriblement perillós! Molt de compte amb aquests sectors que aspiren a societats pures i uniformes! Això sí que fa por!”

Comparteixo del tot les dues últimes frases, però no detecto cap perill d’una Catalunya pura i uniforme en català, i sí que detecto un creixent perill d’una Espanya uniforme en castellà i, més enllà, d’un món cada cop més uniforme en la llengua global que s’hi imposi. El monolingüisme que sento com una amenaça –i que em fa por– és la uniformitat global que avança destruint diversitat. I que, en l’àmbit lingüístic, només es pot aturar fent de cada petita llengua la llengua comuna i necessària del seu petit territori i de la seva petita societat. Si passa a ser-ho una gran llengua, és només qüestió de temps que la pròpia esdevingui una curiositat folklòrica residual. Milers d’exemples ho testimonien, i no hi ha excepcions.

S’Os no s’enganya: sap que s’acabarà constatant que les polítiques de pedaç que ell aplaudeix “són insuficients” i li preocupa el que es farà després. Li preocupa que un país on per la violència i la repressió ha arribat a ser dominant una gran llengua, recuperada la sobirania, faci una política efectiva per tornar-hi a fer dominant la petita llengua pròpia. És a dir, la torni a posar al centre de la seva vida pública desplaçant-ne la gran llengua. Com han fet Letònia o Ucraïna. Com ja no va poder fer Irlanda (ni, probablement, Catalunya). Però com que dir-ho així queda lleig, insinua una falsedat: insinua que els petits països del Primer Món que en ple segle XXI fan de la seva llengua pròpia la llengua comuna i necessària, com Holanda, Suècia, Eslovènia, etc., s’estan tancant en un monolingüisme aïllacionista. I ho diu contra l’evidència que són països necessàriament més multilingües i on els parlants, també per necessitat, solen ser més poliglots, cosmopolites i sensibles a la diversitat que els que viuen aïllats en una gran llengua global.