L’amnistia i els seus enemics
Una prioritat de la cultura democràtica és buscar sortides conciliadores als conflictes, intentar portar les coses a punts que permetin pactar i evitar la via de la confrontació violenta. Amb el rebuig a l’amnistia, la dreta espanyola i una gran part del poder judicial han deixat anar les seves pulsions autoritàries, les que divideixen la societat entre els amics i els enemics de la pàtria.
Des del primer moment va estar clara la poca disposició de la dreta, llavors en mans de Rajoy, per gestionar políticament el desafiament independentista. De seguida va prioritzar la resposta repressiva. És evident que en política al càlcul de les relacions de forces és essencial. Quan un creu que ha trobat el moment d’oportunitat i decideix tirar endavant per la via de la radicalització ha de tenir molt clar fins on pot arribar. L’independentisme, després d'haver acumulat un cert capital polític, va entrar en una fase d’acceleració. El carrer pressionava i alguns dirigents, que, misèria de la condició humana, jugaven a qui és més valent, es van posar en patètica evidència. Després de proclamar la independència no nata, en una nit en què moltes veus demanaven per elemental sentit comú parar a temps, l’endemà gairebé ningú era als seus despatxos i alguns ja corrien cap a l’estranger, mentre els altres esperaven amb resignació que els anés a buscar la policia. Dues maneres d’entendre la responsabilitat que faran interessants les seves memòries: alguns dels que es van quedar, després de passar per la presó, ja tornen a estar en actiu, mentre que els que es van exiliar s’han anat desdibuixant i ja només queda l’ombra de Puigdemont a la pantalla.
La reacció espanyola es va desencadenar amb els tribunals a tota màquina. Mariano Rajoy, el més descolorit dels presidents del PP, que havia deixat fer, transferint el pes de la batalla als tribunals, va acabar inesperadament tombat per Pedro Sánchez, un outsider que amb carretera i manta havia desbancat la vella guàrdia del PSOE, que no va saber llegir que el seu temps havia passat. I quan els tribunals van entrar en acció es va començar a dibuixar la via de sortida: l’amnistia. De què es tractava? Senzillament, d’acceptar que s’estava davant d’un conflicte polític i que era necessari el reconeixement dels adversaris si es volia passar de la fase repressiva a la recuperació de la normalitat democràtica. Aquest camí passava per l’amnistia, de la qual la dreta n’ha fet un pecat mortal i l’ha convertit en arma de batalla, aconseguint, això sí, amb la complicitat de bona part dels tribunals, retardar l’aplicació i perllongar la situació d’excepció.
Ara Feijóo, a la desesperada, sota la pressió d’Abascal i l’extrema dreta, fa de la lluita contra l’amnistia la seva arma estratègica, la manera de coronar una tasca d’oposició centrada en la desqualificació del president Sánchez, sense aportar cap projecte o iniciativa política alternatiu. El Tribunal Constitucional ha fet el que era de sentit comú: reconèixer el dret d’un govern a declarar l’amnistia, perquè no hi cap precepte que ho impedeixi. I Feijóo fa sortir la gent al carrer amb el lema “Democràcia o màfia”, en un flamant exercici d’impotència política i amb l’extrema dreta pujant-li a cavall i marcant-li cada cop més l’agenda.
Queda molt per resoldre en l’aplicació pràctica de l’amnistia per la resistència dels tribunals, per la mirada curta d’una dreta de via estreta i per la utilització del confús delicte de malversació per limitar-ne els efectes. I, tanmateix, és indubtable que ja està afavorint un cert nivell de distensió, enmig del procés d’assumpció, per part de l’independentisme, d’haver anat més enllà de les pròpies forces. I que ara mateix a Catalunya s’està lluny de la tensió del 2017, amb un ventall d’aliances reals i potencials més enllà del blanc o negre. El que cal és complir amb l’amnistia –falta molt, encara– i recuperar la normalitat democràtica que permeti afrontar l’amenaça que ve: l’autoritarisme postdemocràtic, de les extremes dretes catalanes i espanyoles.
