Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’article de Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a La Publicitat (2-III-1924). Avui és Dijous Gras, diada que anuncia el cicle carnavalesc de tres dies que comença diumenge vinent i que es tanca el Dimecres de Cendra, inici de la Quaresma. Fa un segle Sagarra ja raonava amb ironia sobre la decadència de les expansions públiques d’aquestes celebracions.
El Carnestoltes cada any ve amb l’armilla més prima, amb la cara més groga, ensopit, desesperadament ensopit; ve com qui diu per força [...] Ve perquè quatre noies delicades s’entretinguin cosint i imaginant una disfressa de “sarsuela”, [...] Pobre Carnestoltes! Barcelona ja no està per tu. Perquè el Carnestoltes tornés a tenir gana i bon color, la Rambla hauria d’ésser aquella Rambla amb tertúlies de floristes i amb tramvies de cavalls. [...] El Carnestoltes mor, sense que mai la gent se l’hagi pres com es mereix, ni li hagi donat la importància que li pertoca. Perquè fins en els seus bons temps la gent barrilaire o sentimental de Barcelona no feia altra cosa que posar-se una disfressa incòmoda, envestir la primera noia coneguda i dir-li: “¿Que no me conosses? ¿Que no me conosses?”, amb una veu de nas, i fer-li present d’un parell de caramels o d’un ramet de violes. [...] El Carnestoltes, tal com jo el veig, és el déu de la sinceritat, és una mena de bugada moral i sentimental que fa escruixir. És molt de lloar i molt útil per a la pau de les famílies, aquest costum que ens hem imposat els homes d’anar amb careta tots dies de l’any. [...] Són necessàries la comèdia i la careta, convertides en correcció, urbanitat i bona criança; [...] Però la vida de l’home és una contínua paradoxa; a cada moment les paraules “sinceritat” i “veritat” omplen la boca de tots els farsants i de tots els estira-cordetes que tenim el gust de conèixer. A cada moment sentim un senyor que ens vol donar gat per llebre i ens diu: “Miri, jo li parlo sincerament, li enraono com si em confessés”. I nosaltres, que volem ser més vius que la tinya, i en el fons som uns infeliços, ens ho creiem tot, i no hi ha dia que no ens enduguem un desengany. El món és així, i jo no en protesto, però quin dubte hi ha que pel bé de la moral pública, per satisfer una mica aquesta set de justícia que senten fins els més tranquils, valdria la pena que de tant en tant, un dia a l’any, com aquell qui no fa res, ens traguéssim la careta natural i ens poséssim una careta artificial i deixéssim anar tot allò que s’ha de podrir al cementiri, i que ens acompanyarà fins a l’hora de la mort, sense que mai ens hàgim atrevit a deslligar-ho perquè prengui la fresca. I aquest dia sincer i venjatiu seria el dia de Carnestoltes; tota la insípida farsa carnavalesca prendria aleshores uns aires de ferocitat tràgica, els paperets i les serpentines serien una cendra roent de penitència, i tot passaria rient i ballant com si tal cosa, amb una absoluta impunitat. Disfressats de lleó, de gramòfon o de be negre, podríem anar a trobar tots els mals marits, les males mullers, els mals poetes, els mals drapaires, els mals capitalistes i els mals polítics; però amb una condició: que també us traguéssiu la disfressa i escoltéssiu vosaltres les males persones que acabem de citar, perquè sempre en tindran una de bona per dir, i vosaltres sempre en tindreu una de dolenta perquè us la cantin a la cara. […]
