L’atrocitat del dubte
“Els joves d’avui en dia són uns tirans. Contradiuen els seus pares, devoren el seu menjar i falten al respecte als seus mestres”
Sòcrates (470-399 aC)
Parlem amb joves sobre el seu interès en la política durant la setmana en què els focus han il·luminat generosament l’activitat de la gerontocràcia al Congrés de Diputats. La setmana en què un home en el crepuscle ha defensat una moció de censura en nom de la ultradreta, degradant el que hauria de ser l’ambient parlamentari a una timba de casino.
Els partits del govern han sortit de l’embat centrats i modernitzats, encara que només sigui per comparació i perquè la vicepresidenta, Yolanda Díaz, va intervenir des de la tribuna sense perdonar-li la vida. A les ocurrències del candidat, el president del govern, en canvi, els va dedicar un to gairebé melós, infantilitzant pietosament un Ramón Tamames fora de lloc i de temps.
La moció ha tingut una virtut: mostrar que el PP ha optat per abstenir-se per deixar oberta la via d’entesa amb Vox. Però ha sigut una oportunitat perduda per prendre’s la democràcia seriosament com una oportunitat de debat, d’argumentació pel canvi i per avançar en l’interès comú.
Els joves i el canvi
La capacitat de canviar i admetre l’error, de reconèixer la dignitat de l’oponent, és a la base mateixa de la laboriosa construcció personal i també col·lectiva. La construcció de la democràcia es basa en l’acceptació de qui pensa diferent i en la rectificació d’un mateix. Però la laboriosa construcció de la democràcia només té èxit i sentit si es percep com un sistema útil. Si les institucions no representen, si s’allunyen de les preocupacions dels ciutadans, si no donen resposta a la incertesa del futur, allunyen els joves d’implicar-se en la societat. I com més lluny se sentin els joves de la democràcia, més a prop estaran els populismes de destruir-la.
Des de la foscor dels temps que s’ha desconfiat de la capacitat dels joves. És un clàssic considerar que estan menys formats, que tenen menys capacitat de sacrifici, que estan menys implicats en la seva societat.
Avui, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) mostra que els joves d’entre 18 i 24 anys són amb diferència els que menys interès mostren per la política. Només el 42% hi estan molt o bastant interessants.
Per què?
Els joves a qui hem escoltat diuen que els polítics no els parlen a ells, que ells no es refien dels polítics perquè creuen que sempre es mouen per interessos ocults o electoralistes. També diuen que no entenen la política. Tots admeten que al seu entorn hi ha amics que voten la ultradreta, però ho associen a la “ignorància”, la “malícia” o els privilegis.
Al cap del carrer hi ha la qüestió de com s’informen en un món en el qual es prescindeix dels intermediaris. Twitter i TikTok tenen un pes decisiu, en detriment dels mitjans on els intermediaris són periodistes que analitzen, verifiquen i posen en context la informació.
Si els nous joves estan sobreexposats amb les xarxes al narcisisme i també a l’angoixa que generen, no són impermeables, en canvi, als moviments socials en les lluites que els interessen, relacionades amb l’emergència climàtica, el feminisme o la mateixa resposta a la sentència del Procés.
Lluny de la política, o més ben dit de les institucions, pateixen la manca d’expectatives que suposen sovint la precarietat laboral i la dificultat d’accés a l’habitatge. Els problemes per avançar els situen en posicions perifèriques que no afavoreixen la participació tradicional.
Es demana als joves que s’impliquin en unes institucions que no mostren la seva millor cara. Malgrat tot, com els deia Pasolini en un míting el 1968: “Si voleu ser una nova generació de joves, us heu d’acostumar a l’atrocitat del dubte; a debatre de veritat els problemes. Sempre s’aplaudeixen els tòpics: però cal raonar, i no aplaudir o desaprovar”.
