L’episodi Francesc
1- Empatia. L’èxit del papa Francesc enllaça amb els desajustos del moment present. Primer pontífex americà, venia de lluny i va voler marca distàncies amb la cúria romana, aquells que es creuen propietaris del negoci i recorren als més gastats models de poder per seguir competint per l’hegemonia de la representació de Déu entre els cristians. Malgrat que la seva trajectòria venia dels sectors més conservadors de l’Església argentina, Bergoglio va captar la necessitat d’acostar-se a la gent, de mirar als feligresos i no només a la cúria, guardiana d'uns modes i maneres cada cop més desgastats i allunyats del carrer. La seva aportació l’expressa la seva cara: ha estat un rostre que inspirava més complicitat, més acompanyament que intransigència i que buscava l’encontre amb la gent per la via de les seves preocupacions més que no pas per la transcendència dels valors superiors del creient. És la clau del seu èxit –que fa que avui se l’acomiadi pensant en les seves formes de proximitat, molt més que en l’adoctrinament i la promesa.
Un Papa afable. Que per aquesta via ha tapat sagnies de l’Església després dels inefables mandats del papa Wojtyla i del papa Ratzinger. Benet XVI, un intel·lectual en un lloc inadequat, amb el seu allunyament del món, des de la galeria suprema dels principis, va quedar tan descol·locat que va plegar sense permetre que fos la mort –la sortida d’aquest món– la fi natural del seu mandat. El papa Francesc va aprendre la lliçó, mirant a la gent a la cara, marcant distàncies amb la cúria romana, els autoproclamats ministres de Déu, aquell nucli d’ideòlegs sense atributs precisos que s’agafen a l’ortodòxia, al secretisme i a una idea burocràtica de la fe i la seva administració. I ha fet de la comprensió cap als pecadors, de la preocupació per les persones, la manera d’estar al món. I li ha funcionat: li ha donat reconeixement.
2- Parèntesi. Haurà aconseguit canviar l’Església? No forçosament, ell ja no hi és, l’episodi s’ha acabat i el més probable –ho veurem en el conclave que elegirà successor– és que es torni al punt de sempre: la distància, el misteri, la promesa i la coreografia de la revelació, per seguir propagant el temor de Déu. El papa Francesc haurà estat un parèntesi: un personatge que ha volgut guanyar-se la gent, humanitzant l’Església, jugant a la simpatia i la proximitat, però que difícilment haurà canviat res de fons en una institució tan rígida controlada per una minoria –els cardenals– que es reprodueix a si mateixa, amb profundes inèrcies conservadores. Un conclave en ple trumpisme, Déu agafi els cristians confessats.
L’empatia ha fet de Bergoglio un personatge. Vingut de fora del nucli dirigent romà, va trobar la manera adequada de comunicar-se, d’obrir vies cap a la gent, des d'un món prou tancat. Amb estil respectuós, acostant-se fins i tot als estigmatizats com a pecadors: “si una persona gai busca al senyor amb bona voluntat, qui sóc jo per jutjar-lo?”. Sense deixar d'assenyalar les distàncies, anava donant mostres de reconeixement. Encara que a vegades se li n'anava la paraula en els exemples: “Les dones són com les maduixes del pastís, en fan falta més”, sense que la grolleria anés acompanyada de cap proposta d’incorporació a la columna vertebral de la institució, el sacerdoci, construïda només amb mascles. En els temps que corren, no es pot evitar recordar que en la presa de possessió de Trump, l’única veu dissident que va descol·locar el president fou Mariann Edgar Budde, una bisbessa protestant, demanant consideració pels emigrants i pels +LGTB.
Conclusió: Bergoglio, un personatge afable en la comunicació, amb una mirada desperta i poc agressiva, se’n va deixant una imatge d’empatia i respecte, insuficient per canviar les misèries estructurals d’una institució que nega a les dones el poder i el reconeixement que es dona als homes. És immoral. I malgrat les formes amables del papa Francesc, ni l'Església ha canviat ni hi ha cap senyal per pensar que pugui canviar.