Carles Puigdemont pot estar agraït als aldarulls de la dreta i la ultradreta a les sempre animades nits madrilenyes. Aquesta escenificació li salva el relat; la realitat, però, està impresa en tinta, en els quatre fulls de l’acord signat per Santos Cerdán i Jordi Turull, sense fotos ni somriures, i diu que Junts, després de quatre anys defensant la confrontació i acusant d’entreguisme els seus teòrics companys de viatge, ha decidit ara investir Pedro Sánchez a canvi d’una amnistia que ja estava pactada, amb l’additiu d’una referència als casos de lawfare, que és oportuna però que difícilment tindrà cap traducció pràctica. I ja està. La resta és una simple enumeració de desacords, i no va més enllà d’admetre que el conflicte català s’ha de resoldre per vies polítiques, cosa que ja figurava en l’acord del PSOE i ERC (no el d’ara, sinó el de 2020!). El marc per debatre aquestes diferències serà –no ho diríeu mai– una taula de diàleg. Una altra taula. Heus aquí el que alguns analistes han definit com el “gir copernicà” del PSOE.
Pedro Sánchez s’ha empassat un gripau, però Puigdemont no només s’ha hagut de menjar quatre anys de retòrica combativa, farcida de retrets i maniqueisme, sinó que ara, quan ha decidit aterrar en el prosaic territori de la negociació, ho ha fet amb ben poca traça, alimentant l’expectativa d’un compromís històric mentre ERC s’apropiava de gairebé tots els premis tangibles (amnistia, Rodalies, inversions, condonació del deute). Una setmana després, amb una demora impostada, que molts pensàvem que potser amagava un trumfo inesperat, ens trobem que l’acord subscrit per Junts es basa en el desacord. No és un compromís “històric”, ni “inèdit”, ni “es cobra per avançat”. Això sí: hi ha un esment al Decret de Nova Planta. Jugada mestra? “No és dia per parlar d’expectatives”, va dir Puigdemont a l’anunciar el pacte. Després, a X (antic Twitter), es va permetre l’enèsim retret a ERC, citant Espriu: “Deixar de ser aquell gos mesell que llepava l’aspra mà que l’ha fermat tant de temps...”
A Catalunya, el to d’epopeia de Puigdemont i els seus altaveus no ha tingut cap efecte. A Junts ningú no ha dit ni piu, tret de Clara Ponsatí, implacable però coherent. Tothom té clar que els exconvergents han recorregut el mateix camí que prèviament va enfilar ERC. Però ja sabem que la figura de Puigdemont té la virtut d’obrir la caixa dels trons a Espanya, un país on es barreja l’orgull ferit de 1898 amb la flamarada d’una ultradreta tan peculiar que té més fòbia als catalans que als immigrants. A mi les llàgrimes de cocodril dels espanyols humiliats em fan vergonya aliena, com sempre que els opressors es victimitzen. Humiliació? Humiliació la nostra, que després de tanta repressió tot just hem aconseguit tornar a la casella de 2010. És la revolta cayetana i la ingerència judicial, més barroera que mai, el que hauria d’humiliar els espanyols, si es consideressin demòcrates.
La teatralització de la política converteix l’epopeia en farsa. Però les farses duren el que duren. Després torna la realitat. I la nova realitat és que Junts i ERC ja no es barallaran per veure qui té l’estelada més llarga, sinó per obtenir més i millors rèdits de la seva aliança conjuntural amb el PSOE. Aquesta revisió de discurs i d’objectius és imprescindible: mentre la independència no arribi, cal que l’independentisme sigui útil. La coincidència estratègica en el camp sobiranista pot servir a aquest objectiu.
