L'escola i la guerra
El 2026 ha començat amb un hivern cru i persistent. Dies grisos, boira espessa, pluges incessants, alertes d’inundacions, neu al Pirineu i un fort oratge a l’Empordà. Un fred que no és només meteorològic. És també un fred moral que s’escola pels carrers i els cors mentre les guerres tornen a ocupar les portades i Europa assumeix una creixent militarització com un horitzó inevitable en un context de fragilitat democràtica i crisi de l’estat de dret. Com afirmava en aquestes pàgines Timothy Garton Ash: "Hem entrat en una nova era: un món postoccidental marcat pel desordre internacional il·liberal". A casa nostra, desenes de persones continuen dormint sota el pont de la C-31, víctimes de la violència institucional i dels discursos d’odi, exposades a la inclemència del temps més dur de l’any. No som impermeables: el fred penetra a les places, als barris i també a les aules.
Les enquestes ho diuen i el professorat ho constata: hi ha joves que es radicalitzen i busquen sentit en relats extremistes, a Catalunya i arreu. En aquest context, la pedagogia no pot ser neutral. L’escola esdevé, avui més que mai, un espai de resistència democràtica. En aquest sentit, el Pla per a l’Educació Democràtica, presentat pel Govern en el marc dels 50 anys de la mort de Franco, apunta en la bona direcció: reforçar la memòria democràtica, el pensament crític i la participació ciutadana. És una eina necessària per protegir l’escola d’un temps convuls que, inevitablement, entra pels passadissos i es cola dins les aules.
Més enllà de les polítiques públiques, però, cal que claustres i equips directius es dotin d’espais reals de debat, reflexió i discerniment moral. Davant determinats discursos i comportaments, sigui a l’aula o sigui en la relació amb les famílies, no n’hi ha prou amb respostes individuals de cada mestre. Cal compartir preguntes difícils, sovint sense una única resposta, però que interpel·len els valors que sostenen la comunitat educativa. Posar límits clars, definir línies vermelles i fer-ho col·lectivament forma part de la responsabilitat educativa. Un professor explicava recentment que a batxillerat ja no hi ha consensos bàsics i que alguns alumnes expressen obertament idees xenòfobes o autoritàries. Una directora relatava la dificultat de gestionar famílies que qüestionen la diversitat entre els alumnes del centre. Un altre equip directiu volia posicionar-se fent actes de solidaritat amb Gaza, però es plantejava dos reptes forts: d’una banda, que al centre hi ha famílies jueves, i de l’altra, que fer actes per Gaza feia palesa la manca d’actes sobre la brutal agressió russa malgrat que l’escola hagués acollit infants de famílies refugiades d’Ucraïna. Aquestes tensions no són anecdòtiques: són el reflex d’un món en guerra que entra de ple a l’escola.
En aquest context, un grup d’autors europeus ha publicat recentment a l’International Journal of Lifelong Education l’editorial Peace education in times of war. Escrit a l’ombra de la guerra d’Ucraïna, el text defensa que cal repensar l’educació per la pau superant una visió excessivament confiada en el diàleg i la raó com a antídots suficients contra la violència. Hereus de la Il·lustració i del projecte de la Unesco, hem educat durant dècades amb la convicció que la pau era la norma i la guerra una anomalia evitable. Però la realitat actual en mostra els límits.
Educar per la pau no pot ser ingenu. No preparar per afrontar la violència organitzada, l’agressió autoritària i la necessitat de defensar la democràcia és una forma d’abandó. La pau no és cap valor abstracte, sinó un procés de consciència crítica. Com advertia Paulo Freire, no hi ha educació neutral: educar és sempre prendre partit, i fer-ho des de la presa de consciència. És llegir el món per poder-lo transformar. Kant ja va dir que la pau no és un estat natural, sinó una construcció moral i política que exigeix responsabilitat.
És, doncs, urgent avançar cap a una pedagogia de la resistència: una educació que no glorifiqui la guerra ni renunciï a la no-violència, però que afronti dilemes ètics reals del nostre temps com la necessitat de defensar la democràcia i els drets humans davant les agressions. En temps de guerra i propaganda, educar per la pau també vol dir educar per a la veritat: per discernir, per no normalitzar la violència imposada ni acceptar relats simplificadors o deshumanitzadors. Com ser solidaris amb els que es defensen d’ocupacions il·legals i neteges ètniques? Com defensar la llibertat sense menystenir la dignitat humana? Com sostenir la veritat quan triomfa la propaganda i la manipulació?
Divendres de la setmana vinent, trenta de gener, aniversari de la mort de Mahatma Gandhi, és el dia escolar de la no-violència i la pau. Cada mestre, cada claustre, afronta un repte. Educar per la pau, avui, vol dir assumir preguntes roents i fer-ho amb lucidesa i coratge. Els autors de Peace education in times of war alerten que educar per la pau sense afrontar els conflictes reals —com la guerra imposada al cor d’Europa— pot acabar convertint la pedagogia en un relat desconnectat de la vida.