L’espectacle penós de Rubiales enganxa
La compareixença de Luis Rubiales en directe a l’Assemblea General de la RFEF va ser un espectacle que no estava dissenyat des d’uns paràmetres televisius. Però, al discurs testosterònic del protagonista s’hi ha d’afegir la mirada d’un realitzador que va saber molt bé que no només havia de mostrar el xou de Rubiales sinó també tots els fils invisibles de domini, poder i influència que es teixien en aquella sala d’actes. Una combinació molt eficaç mediàticament. A l’inici de l’assemblea, un pla general mostrava l’escenari amb els membres integrants: majoria d’homes. El soliloqui de Rubiales va tenir tots els trets de conducta d’un masclista acorralat: L’agressor es va erigir en víctima (“Están tratando de asesinarme públicamente”). I va convertir la víctima en agressora (“Fue ella la que me acercó a su cuerpo”). Va justificar-se en la pèrdua de la raó (“Me emocioné hasta el punto de perder el control”). Va transformar l’abús de poder en paternalisme, utilitzant les seves filles. Va al·legar en defensa seva que era com si els fes un petó a elles. El realitzador va mostrar aleshores un pla de les tres germanes emocionades escoltant el pare. Hi va tornar quan Rubiales va fer referència directa a una d’elles: “Hija mía, no llores. Tienes que estar tranquila. Y contenta y orgullosa de quién es tu padre”. L’ús de la paternitat com a garantia d’humanitat. La imatge reforçava el vincle. No va ser l’únic instant en què es van subratllar visualment les complicitats.
Rubiales va exhibir aliances per demostrar que no està sol. Va explicar el refregament de testicles a la llotja com un gest de solidaritat amb el seleccionador Jorge Vilda, recordant l’intercanvi de mirades que es va produir a l’estadi. I el realitzador hi va tornar. Va oferir un pla-contraplà de Rubiales parlant i Vilda escoltant, mostrant aquest fil invisible de connivència. La situació es va repetir quan, en una exhibició de poder i força, Rubiales li va apujar el sou a 500.000 euros. Pla del rostre immòbil del seleccionador. I, molt oportunament, el realitzador també va ensenyar qui aplaudia els grans titulars que deixava anar Rubiales. El seleccionador de l’equip masculí Luis de la Fuente era prioritari en el pla televisiu, ja que formava part de la claca més prestigiada que donava suport al protagonista de la setmana.
Els espectadors vam presenciar una exhibició descomunal de mansplaining. Rubiales va explicar a tot Espanya què és el feminisme i en què consisteix el masculí genèric com a referent extensiu d’un grup divers. I ho va aprofitar per ensabonar l’audiència present: “¡Campeones del mundo son todos ustedes!” I la tele mostrava el públic que aplaudia, fred i incòmode. Rubiales es va erigir com l’autèntic posseïdor de la veritat. I va fer servir expressions que incloïen la majoria al seu costat i excloïen una minoria com a dissidents.
El realitzador de l’acte es va convertir en notari de l’espectacle de Rubiales, que hauria de convertir-se en un manual de primer ordre per reconèixer l’autèntic mascle alfa de llom platejat que s’ha perpetuat també entre l’espècie humana.
