L’etern retorn de la Catalunya proscrita
El 7 de novembre de 1971, es constituïa l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí de Barcelona. Quatre reivindicacions aplegaven una majoria política i social que no s’havia vist des de la Solidaritat Catalana, i ara resulta que, més de mig segle després, el tediós sant-tornem-hi d’haver de tornar a plantejar la meitat d’aquell programa: amnistia i dret d’autodeterminació, l’etern retorn de la Catalunya proscrita.
Potser l’estat natural de la Catalunya sense Estat és aquest, lluitar, perdre, apaivagar les desgràcies repressives, pactar amb els enemics, respectar-los com a adversaris, sobreviure una estona en tempo històric, transaccionar, peix al cove, revifar i reanimar la causa primera de tot plegat: el dret d’autodeterminació.
L’any 1977 l’amnistia va ser possible en un context força més hostil que l’actual, perquè el marc legal no era la Constitució encara inexistent sinó les seqüeles de les Leyes Fundamentales del Movimiento. I amb aquelles andròmines l’amnistia va ser molt més bèstia que la que es demana actualment: en números rodons afectaria uns cinc mil presos –és el recompte que va fer un dels seus principals propulsors, el jurista Joaquín Ruíz-Giménez– i arribaria a la rebel·lió, la sedició –o tempora, o mores– i fins i tot als delictes de sang d’ETA. També la moneda de canvi era més alta: aleshores, es perdonaven els crims contra la humanitat de quaranta anys de dictadura, i els torturadors, com diuen a la castissa, se n’anaven “de rositas”, portaven l’uniforme a la tintoreria, pintaven els despatxos de la Via Laietana i la Brigada Social recitava les Metamorfosis d’Ovidi en hexàmetres dactílics i esdevenia Brigada d’Informació. Ara, el preu és en euros, però molt més barat: fer president Pedro Sánchez, el socialista institucional més d’esquerres des de Largo Caballero, que, al cap i a la fi, és el millor que podia passar-li a Catalunya amb els fatxes trucant a la porta de la Moncloa i disposats a esbotzar-la mode Trump si no l’obren.
La via amnistia no és una via morta. El dret d’autodeterminació és una altra cosa, però si hi ha amnistia, les parts negociadores podran tirar del guió ad usum de dir que han fet taules, que tothom ha guanyat i ha perdut un cinquanta per cent de la juguesca, que certament era prou alta; i, o bé ja trobaran alguna taula de diàleg sense potes per fer un altre “qui dia passa, any empeny”, pels catalans, o un “marear la perdiz”, per la part de l’Estat, o bé rehabilitaran una reivindicació noble que fins i tot en els socialistes té una llarga tradició almenys des de Rafael Campalans, el legítim patró de la fundació del PSC. De Campalans és la idea “els socialistes de Catalunya, doncs al costat de tots els principis substantius del programa del partit –lluita de classes, socialització dels mitjans de producció, distribució i canvi, etc.–, al costat mateix, ni damunt ni dessota, hem d’afegir-hi un nou principi «substantiu» també per a nosaltres: el de la llibertat total i absoluta de Catalunya”. Ho va pronunciar el 1923 en una conferència a Barcelona que va acabar amb un “Visca la República Social de Catalunya”.
A la redacció dels quatre punts de l’Assemblea, al costat d’Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti del PSUC, hi té un paper fonamental un socialista fonamental, Quico Vila-Abadal, i a les bases del manifest programa del Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el que va liderar Joan Reventós emergint d’una clandestinitat molt combativa i dura, s’hi deia textualment: “Els socialistes assumim plenament la lluita per la llibertat de Catalunya, convençuts com ho estem, que l'alliberament nacional està estretament lligat a l'alliberament de classe. Ens inserim així en la tradició del moviment obrer i popular que sempre ha afirmat categòricament en les seves línies programàtiques el dret del nostre poble a l'autodeterminació”.
El concepte nació, que implica implícitament –redundància pregada– el dret d’autodeterminació, va ser recollit al preàmbul de l’Estatut de 2006 gràcies a la lúcida tossuderia essencial del president Maragall i a privilegiats cervells socialistes que van saber trobar el redactat que, diguem, passés la censura. Em refereixo al filòsof Xavier Rubert de Ventós; al conseller Joaquim Nadal, que és historiador, i al director aleshores d’Anàlisi i Prospectiva de Presidència, el filòleg Jaume Badia: “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària”; llegint l’interlineat, “Catalunya” hi surt tres vegades i s’apel·la subliminarment al plebiscit. Abans de llançar-se però, a la piscina, les dades de l’última enquesta de l’Institut d’Estadística de Catalunya predisposaven a una bona acollida del text, i amb una dada axiològica: el 67,2% estava a favor del dret a decidir. El 30 de setembre de 2006, el Parlament sanciona amb solemnitat l’Estatut. I va sobreviure al ribot del fuster Alfonso Guerra.
Pedro Sánchez tindrà pressions del seu sector més nacionalista espanyol per aturar un pacte que contempli les reivindicacions independentistes, i el president Puigdemont les tindrà del sector més nacionalista català. Forces centrífugues i centrípetes que en definitiva configuren la muntanya russa de la relació entre Catalunya i Espanya des de 1714 o, encara més enllà, de quan –ara em permetran una ucronia– el 1640 Rafael Subirachs va cantar per primer cop Els segadors a la primera Diada amb Maragall de president, el 2004, al Parc de la Ciutadella on va començar tot. L’etern retorn de la Catalunya proscrita, del Decret de Nova Planta al 155, passant pel franquisme, en el mode menor de l’himne de la nació que quan arrisca al màxim per ser ella mateixa acaba en el mínim de lluitar per aturar la repressió que ha costat la lluita.
