Què fem amb l’altre monstre?

Ja la pots agafar en cap de setmana o en dia feiner, a primera hora o a l’hora de dinar, a l’estiu o a l’hivern, que en algun moment quedaràs atrapat a l’AP-7. El volum de trànsit que suporten els conductors de l’autopista és aclaparador, i fins i tot angoixant.

Des del turisme estant, veus com et passen a tocar tràilers de quaranta tones a tota pastilla, avançant-se els uns als altres, forçant el límit de velocitat en maniobres que no s’acaben mai i que provoquen cues i frenades urgents, amb encesa dels quatre intermitents perquè no et piquin pel darrere als carrils i llambregades nervioses al retrovisor com si poguessis evitar els xocs amb la mirada.

La sensació de ser al carril dels enzes és constant, i la recerca de la via d’escapament més ràpida converteix la conducció en una cursa de videojoc més que no pas en una activitat segura. Tothom corre desmesuradament així que pot, com si el perseguís el monstre de l’embús, el d’ara o el que segur que et trobaràs més endavant, perquè la pantalla del navegador ja te l’anuncia en vermell rabiós i amb l’hora d’arribada prevista que s’allarga de manera espectacular.

El Codi de la Circulació es difumina. Tant et poden avançar per la dreta com per l’esquerra, la distància de seguretat és un luxe del passat i el cediu el pas de les incorporacions ha esdevingut inútil, convertit un vague record de l’examen del carnet de conduir, perquè a l’autopista s’hi entra i se’n surt llançat en planxa. L’AP7 i en general les vies de gran capacitat que baixen i pugen cap a l’anella metropolitana són la continuació de l’atapeïment de Barcelona per altres mitjans, un malson fet realitat, l’evidència d’un país amb la mobilitat diària al caire del col·lapse i el lloc on et preguntes, sol, amb la ràdio i l’aire condicionat, quin sentit té tot plegat.