El laberint de la investidura
Vivim moments difícils i apassionants alhora. Com més bescantada està la política, més necessària és. Un Congrés de Diputats molt fraccionat hauria de fer reformes molt profundes i imprimir una nova mirada en un estat complex i compost. Des de la nit electoral del dia 23 de juliol he afirmat que anàvem a una repetició electoral, i no la desitjo, però conec els actors que han d'arribar als acords necessaris, i la negociació serà difícil.
El que no passa en vint anys passa en un instant i les paraules plurinacional, diversitat lingüística, riquesa de la diversitat ara són ja d’ús normalitzat en el debat parlamentari. També la paraula amnistia ha adoptat caràcter de naturalitat, encara que, com ja és habitual en la vida política, no tots hi donen la mateixa definició. El partits que han votat contra la investidura de Núñez Feijóo estan disposats a tramitar i aprovar en el poder legislatiu espanyol una reconsideració de les responsabilitats penals d’alguns actes produïts a Catalunya en un període que encara està per determinar. El poder legislatiu és competent per fer-ho, i, si encara la tasca amb la cura i qualitat legislativa que requereix una modificació d’aquestes característiques, el debat pot ser fructífer i pot canviar el clima polític de Catalunya, perquè les sentències que alimenten el caràcter conjuntural de la política catalana deixarien de ser notícia diària.
Però tots sabem que la política pateix una estranya atracció per la tragèdia. I en la causa catalana, des de sempre, es disputen el protagonisme, d'una banda, els que volen presentar Catalunya com una tragèdia històrica, i, de l'altra, els que voldríem que fos un projecte de futur sòlid i clar, on el millor dels patriotismes fossin l’excel·lència dels serveis públics, l’avantguarda cultural, la nostra llengua com la més gran obra d’art de totes les generacions, la protecció del nostre paisatge, del nostre patrimoni, les comunicacions modèliques.
Mentre Juan Ignacio Zoido, el ministre de l’Interior del govern Rajoy responsable de l’operatiu que va usar la brutalitat policial, gaudeix de la seva vida d’eurodiputat –l’aristocràcia de la vida parlamentària–, els líders de l'independentisme català acumulen ressentiment i energia amarga, amb els poders de l’Estat i entre ells mateixos. Viuen immersos en neguits i angoixes i aferrats a l’objectiu d’incomodar tot el que faci olor d’Espanya. No volen escoltar la versió que diu que abans i després de 1714 molts catalans han ajudat a configurar l’Espanya d’avui. Aquesta que ara reconeixen quan redescobreixen la importància d’intervenir en les institucions de l’Estat i de fer valer la posició estratègica que els dona la imperfecta proporcionalitat del sistema electoral i l’entrega de sufragis espanyolistes per configurar grups parlamentaris.
La política catalana i l'espanyola fa massa temps que estan regides més per fòbies que per ideologies, més per tacticisme que per coherència. Això també val per al Partit Socialista i per a l’esquerra real de Sumar. El Partit Socialista ha tingut maltractades en el seu si moltes veus que intentaven que l’Espanya plurinacional fos el signe d’identitat del partit, i que el federalisme asimètric, que donaria reconeixement a les nacions sense estat, fos el model territorial a desenvolupar, i no un mer fruit de l’aritmètica parlamentària.
L’amnistia, és a dir, la reconsideració de la responsabilitat penal d’alguns actes, no serà acceptada per tots. Ho hem vist en la commemoració del sisè aniversari de l’1-O. Perquè no és possible abastar la casuística dels sancionats administrativament i dels encausats penalment sense que puguin acollir-s’hi supòsits penals equivalents i sense que s’estronquin demandes que esperaven sentència.
Suposant que la investidura de Pedro Sánchez sigui un fet, cosa que desitjo molt més que la repetició electoral, caldrà veure com s’aborden els canvis necessaris en l’organització del poder judicial, en el reconeixement nacional de Catalunya o en un sistema de finançament que no converteixi la solidaritat en un llast. Tot això, sabent com sabem que la Constitució s’ha convertit en immodificable perquè la dreta s’ha apropiat d’una determinada lectura restrictiva i l’esquerra sola no pot alterar-la.
En tot cas, participar de la vida política espanyola, intervenir-hi activament, no es redueix a una investidura, i les eleccions de juliol, tot i el mal resultat obtingut, van cridar els protagonistes de la tardor del 2017 a una tasca que els demana amorosir ressentiments i fòbies, i no sé si podran fer-ho. Aquests líders ara tenen un simbolisme indiscutible. Una vegada amnistiats, potser uns nous lideratges entendran la realitat demoscòpica i social d’una Catalunya que ha avalat el govern de coalició progressista, i potser, sense renunciar al somni d’una Catalunya independent, faran com els nacionalistes escocesos, que han substituït el laborisme i aplicat les seves polítiques redistributives. Perquè el desànim per l’acció quotidiana no pot ignorar-se.
La Constitució de la Segona República establia que els límits del seu territori eren irreductibles; l’actual estableix que la unitat territorial és indissoluble. Per tant, i amb l’actual fraccionament de la política espanyola, un debat d'investidura no permetrà aprofundir en tot el que pugui suggerir la secessió d’una part del territori. El poble català té dret a saber-ho. Som on som; val més saber-ho i dir-ho.
El que ha unit les forces polítiques contràries a la investidura de Núñez Feijóo és la voluntat d'impedir que l'extrema dreta, que nega la realitat plurinacional i fins i tot la diversitat cultural, guanyi presència institucional i poder polític. I aquest objectiu és avui una fita europea, perquè Europa no serà referent dels drets humans si hi triomfen les aliances dels populismes reaccionaris.
Els pactes són renúncia i guany intel·ligent alhora. Tot això ens espera aquest mes d’octubre.
