L’article 155 com a poema

“Con diez cañones por banda, / viento en popa a toda vela, / no corta el mar sino vuela, / un velero bergantín; / bajel pirata que llaman / por su bravura El Temido, / en todo mar conocido / del uno al otro confín”.Vostès ja em perdonaran; volia citar l’article 155 de la Constitució i m’ha acabat sortint, per alguna estranya associació d’idees, un poema emblemàtic del Romanticisme espanyol, la Canción del pirata de José de Espronceda, que Luis Bárcenas acostumava a recitar als seus companys de presó en les estones de pati.

El poema en prosa que volíem comentar es titula Article 155 de la Constitució espanyola, i penso que val més que el memoritzem com de nens ho fèiem amb les composicions de José María Pemán, ni que sigui perquè n’estem sentint a parlar i en sentirem a parlar intensament com a mínim durant els propers mesos. No es pot dir que l’article 155 tingui cap gran valor líric, ni tan sols destaca per la brillantor de la seva escriptura, però és innegable el seu valor com a poesia èpica. Espanyola, és clar.

Com podran comprovar si consulten el text, a diferència de les rimes d’Espronceda l’article 155 consta d’una sola estrofa i d’un estrambot (“...el govern [central] podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes”), que acaba d’aclarir el sentit de la composició a qui li pugui haver passat per alt. Hem de comentar que en la nostra opinió el poema d’Espronceda mereixeria formar part del text consolidat de la carta magna espanyola, sabent que el que diu aquest text va a missa.

Mirat des de la situació actual del procés català, el poema Article 155 actua com aquella maquineta d’afaitar: l’estrofa principal arreveixina el pèl de qualsevol que el llegeixi, i l’estrambot el rasura sense cap contemplació. Vostès ja ho saben: n’hi ha prou amb una majoria absoluta al Senat (el Senat, aquesta cambra tan universalment respectada) per “obligar” qualsevol comunitat autònoma percebuda com a díscola “al compliment forçós de les dites obligacions” (enlloc no especifica quines són) o per tal de “protegir l’interès general esmentat” (tampoc no es concreta en què consisteix el suposat general). En qualsevol cas, redactar una Constitució, en un país que surt d’una dictadura de quaranta anys, amb expressions com “obligar al compliment forçós” de qualsevol cosa resulta, com a mínim, històricament peculiar. Mantenir aquest mateix redactat després de quaranta anys més, aquests presumptament democràtics, i esgrimir-lo com a argument polític rediviu contra una comunitat en concret, ja entra dins l’esfera del que és grotesc, que és un gènere no necessàriament incompatible amb l’èpic.

Després tenim l’estrambot, que reserva al govern central la possibilitat de posar en el seu lloc aquella o aquelles comunitats autònomes que surtin de mare per algun motiu. Ja té raó en García Albiol quan diu que troba que el govern espanyol és massa tou amb Catalunya. I més raó tenia aquell quan anunciava que calia deixar-ho tot “atado y bien atado”. El que dèiem, memoritzin el poema Article 155 i recitin-lo cada dia mentre es renten les dents. Serà el hit de la temporada, no se’l perdin.