L'enemic sempre és a casa

De tota la vida. Els dinars que acaben pitjor són els de Nadal, amb tota la família reunida. Per tant, és lògic que la política, que no deixa de ser com una família (i en alguns casos una gran famiglia ) reprodueixi aquests comportaments. Les lluites més terribles pel poder, les conspiracions més perverses, les punyalades més traperes , les filtracions més sagnants i tota la crueltat que vostè vulgui, al si dels partits. Quan vostè conegui l'escàndol intern d'un partit, 1) pensi que ho ha filtrat algú de dins i 2) (i fonamental) pensi que aquest algú ho ha fet o bé per no menjar-se la merda o bé perquè no ha cobrat una cosa que creia que havia de cobrar.

El cas del gerro amb orelles al restaurant La Camarga n'és l'exemple perfecte. Una exnòvia abandonada que vol venjança intenta cobrar sense èxit unes comissions que creu merèixer i decideix anar pel món explicant una història que fa anys que circula com a rumor però de la qual avui encara ningú ha presentat una sola prova. Però aquests dies n'hem vist de semblants. Precisament aquest cas l'hem sabut perquè un extreballador de l'empresa que espiava (presumptament) la meitat de tota la classe política per encàrrec de l'altra meitat de tota la classe política (i viceversa) no va cobrar i, per venjança, va endur-se l'arxiu informàtic. La monarquia espanyola passa pel seu pitjor moment perquè l'exsoci del gendre ha decidit que ell no lleparà solet i que la millor manera de protegir-se és filtrar correus electrònics fins a tenir constància que, efectivament, ell lleparà el mínim possible. Els problemes del PP neixen el dia que l'excomptable no se sent amb prou suport i, amb l'ajuda de les ànsies de poder de gent de dins, esbomba els comptes secrets.

Per tant, les guerres internes al partit s'acabaran el dia que a ningú de dins li falti de res. I com que això és impossible, comprem crispetes, que l'espectacle acaba de començar.