Lennon, no aixequis el cap

Llegeixo a l’ARA una bonissíssima entrevista del David Miró a un polític que, sense que combregar-hi gens, em sembla brillant. Alejandro Fernández, un home que em sembla que estima la música i la cuina. Parlant de la fragata que Pedro Sánchez ha enviat a Xipre, diu: “És igual, allà no hi va John Lennon cantant l'Imagine amb la guitarra. És una fragata de guerra amb armament. Si això ho hagués fet el PP dirien que el govern participa a la guerra. Per tant, ho sento, però demagògia, no”.

Fernández sap molt bé quin exemple posa. John Lennon és un artista mort fa molt de temps; per tant, citar-lo no ofèn directament ningú. No hauria citat cap dels cantants que podrien, si calgués, anar a cantar una cançó pacifista en una protesta contra la guerra, perquè li podria sortir tan malament com a Trump amb Springsteen. Això és massa risc. Però de tota manera, que elevi John Lennon, que ja és mort i enterrat fa dècades, a la categoria d’anècdota ridícula em sembla impropi d’ell. D’algú que valora la música; per tant, la de Lennon també.

Segur que l’exbeatle pecava de woke o de hippy o d’il·lús. Segur que la lletra d’Imagine és ingènua, però no ho és més que qualsevol altra lletra, parli d’amor o de guerra. La música sempre ha mogut consciències. Qui mou el seu cos per ballar està menys disposat a donar la vida, o prendre-la, per una causa abstracta o concreta, com aquesta guerra, que ningú recorda gaire com ha començat, sí per què, i que tots sabem com acabarà. Hi ha vegades que l'única cosa que ens queda és ser demagògics i infantils. Protestar és infantil, sí, i això no impedeix que, de vegades, sigui necessari. Quin greu que Lennon sigui ja una brometa per a la generació de boomers com jo, que fèiem primer de BUP quan va morir, i ens va saber tan greu, perquè era l’autor d’Imagine.