L’escola i el debat sobre els deures

La revolució educativa que estem vivint té molts angles desconeguts. Neix d’una necessitat inherent al món escolar de replantejar-se permanentment, de no deixar mai d’aprendre. I neix, més concretament, com a resposta indefugible als canvis accelerats en què estem immersos: digitalització i esclat comunicacional, globalització, orfenesa ideològica, quarta revolució industrial, canvi del model de família... L’escola rep la influència de totes aquestes transformacions. És un dels pilars de l’arquitectura de les societats avançades, un pilar que ha perdut el monopoli de la formació però en el qual, alhora, tots seguim dipositant la nostra confiança genèrica i particular, les nostres esperances, les individuals i les col·lectives, per construir un futur millor. Per això rep tanta pressió.

Cada dos per tres és objecte de debats. Ara els ha tocat als deures arran d’una “vaga de deures” proposada per la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares d’Alumnes que la federació de les AMPA catalanes no ha secundat perquè entén que, dins del debat de fons sobre els reptes de l’educació, és un tema secundari. No deixen de tenir raó. Els deures no són un assumpte central i la proposta de vaga, encara que s’hagi plantejat com una mesura de sensibilització, té un punt de populista. És un assumpte que es presta a la simplificació maniquea. I tanmateix és un assumpte que toca molt de prop el dia a dia de les famílies i que, per tant, no es pot defugir.

Els deures per si mateixos no són bons ni dolents. Depèn del tipus de deures, del tipus d’alumnes i del tipus de famílies. No és el mateix un entorn de pares que poden i saben ajudar els fills que un de menys sòlid. No són el mateix els deures de fa unes dècades -mecànics, memorialístics, a granel- que els basats en la recerca d’informació. El que no ha canviat és la necessitat de promoure l’hàbit d’estudi a casa, la constància, l’hàbit de lectura i d’autonomia personal. O la de premiar l’esforç més enllà de l’aula. Sí: als infants i joves se’ls ha d’exigir, però també han de tenir temps de perdre el temps, d’avorrir-se, de jugar. Hem de pujar uns fills i alumnes equilibrats, en el punt mitjà entre l’exigència i el creixement personal. L’educació no són només resultats acadèmics, també són altres coses. I no hi ha solucions màgiques. Tenim tots el deure de reflexionar-hi.