Prats de Molló, retorn al futur
Hem de tirar enrere. 4 de novembre de 1926, que no havia de ser però va ser. Pati de la caserna de Perpinyà. Mireu-los: “Tots els presos són concentrats, en formació i amb la bandera. Quan, acompanyat de Bordas de la Cuesta, Macià apareix, es fa un impressionant silenci. Tots els ulls fits en ell, que avança a poc a poc. Després s’atura i comença a parlar. Són paraules d’afirmació, són paraules d’esperança, superadores de l’ingrat present. Inviten a esperar, reclamen de no defallir. L’ideal resta ardent i el principal de la tasca per fer. «Catalans! Hem lluitat per una gran, per una noble causa que ha fracassat… Però hi tornarem. Jurem sobre la bandera que lluitarem fins a la mort». I mentre la bandera voleia per sobre els caps dels homes, tots junts, com una sola veu, amb una sola voluntat, criden: «Fins a la mort! Fins a la mort!»”
Ho escriu amb pell de directe Josep Carner-Ribalta. Mà dreta de Francesc Macià i un dels seus lloctinents d’aquell estat major detingut. Però tirem més enrere, tenint en compte que el 4 de novembre de 1926 era el dia que havia de canviar tot.
Uns catalans van intentar fer el que molts catalans havien intentat fer via neurona malabarista o ferro rovellat des de feia segles: alliberar Catalunya. Aquests decideixen fer-ho al revés: envair el país des del mateix país. Pretenen baixar armats des de Prats de Molló fins a Barcelona i proclamar la República Catalana. Però tot fa bum-bum, aquell dia que havia de ser el dia. El pla salta pels aires. La delació d’un espia de Mussolini integrat dins dels escamots catalans provoca detencions massives. S’ha acabat. O no. La pregunta és viva ara que farà un segle: va ser Prats de Molló un fracàs?
El desconeixement d’aquest thriller, aquesta pel·li de cinema negre, acció i suspens, és absolut. Es ridiculitza. Es menysté. S’amaga, s’escombra, es llença. Com si fossin sobralles de la matança d’un animal mitològic. Però sense Prats de Molló no hi hauria el judici mediàtic internacional a Brussel·les. Un exili més sumat a tots els exilis que vivien i viuen els catalans que volen ser catalans. L’encesa de la causa catalana a escala europea i americana. El mite Macià com a construcció d’un lideratge on no hi havia res. La multiplicació de joves formigues catalanes treballant pel formiguer de la llibertat. Sense Prats de Molló no hi hauria hagut Pacte de Sant Sebastià el 1930, ni la República el 1931, ni la Generalitat... Sense Prats de Molló tampoc seríem on som. Per a bé i per a mal.
Prats de Molló no és un somni eròtic militar. Ni un fracàs coitus interruptus. Ni una operació de saltimbanquis exhibicionistes. Prats és un dels girs de guió de la història de Catalunya. Ho explica Carner-Ribalta: “Ens hem de convèncer que Espanya amb república, monarquia, dictadura, democràcia... sempre anirà contra Catalunya i sempre ens regatejarà si més no la llibertat, la sobirania i la nostra identitat”. Prats de Molló és adonar-se de la realitat. No hi ha res a fer. Una acció de deslobotomització. Extreure el xip implantat per l’estat ficcional espanyol. Però sobretot va ser un acte avantguardista d’existència: davant de la piconadora asfaltant dels feixismes, totalitarismes: Primo de Rivera, Mussolini, Hitler, Franco, Stalin SA… Tots. Va ser la resposta a un món que volia acabar amb els catalans. Com ara.
