La nova política (1979)
Peces històriques
Del sacerdot i periodista Josep Bigordà (Ullastrell, 1927 - Barcelona, 2025) a L’Hora (15-I-1979), setmanari d’informació general que dirigia Pere-Oriol Costa, en l’òrbita de l’esquerra catalanista. Bigordà va morir el passat 15 de desembre. Format en teologia i dret a Comillas, va destacar com a prevere pel seu compromís amb les causes democràtiques i socials. Va ser un professor influent a l’Escola de Periodisme de l’Església en el CIC. En aquest article valorava que la nova Constitució espanyola promulgués la separació entre Església i Estat per garantir la independència sovint vulnerada entre poders, en aquest cas entre els religiosos i els laics.
Manuel Azaña, en el discurs històric que va pronunciar a les Corts el 13 d'octubre de 1931 defensant la política religiosa que l'article 26 de la Constitució republicana havia de consagrar, després d'argumentar les raons de la separació entre l'Estat i l'Església, afirmava: "Estas son, señores diputados, las razones que tenemos, por lo menos, modestamente, las que tengo yo, para exigir como un derecho y para colaborar a la exigencia histórica de transformar el Estado español, de acuerdo con esta modalidad nueva de espíritu nacional. Y esto lo haremos con franqueza, con lealtad, sin declaración de guerra, antes al contrario, como una oferta, como una proposición de reajuste de la paz. De lo que yo me guardaré muy bien es de considerar si esto le conviene más a la Iglesia que el régimen anterior. ¿Le conviene? ¿No le conviene? Yo lo ignoro". La manera com marginava el gran polític republicà la qüestió de si era o no convenient a l'Església la nova política religiosa, sembla profundament assenyada, i, per això mateix, actualment aplicable. El fet és que la nova Constitució de l'Estat espanyol acaba de configurar una política religiosa que, en termes jurídics —i llevat dels factors polèmics i hostils que amagava la Constitució del 31—, s'acosta bastant al plantejament de separació que configurava aquell text legal. I això, d'una banda, ha estat el resultat del consentiment raonat de totes les forces polítiques parlamentàries, i, de l'altra, ha estat fet de tal manera que la formulació adoptada no desentona gens de la consciència que l'Església va manifestar de si mateixa al llarg del Concili Vaticà II (1962-1965), en assumir la declaració sobre el dret civil a la llibertat religiosa. Preguntar-se, doncs, si convé o no convé seria una pregunta fora de lloc, o una tasca inconsistent, o un recurs obert a tota mena de subjectivismes i, fins i tot, a tota mena de postulats maquiavèl·lics, per part de l'Estat i per part de l'Església. El que realment s'escau, ara, és fer efectiva la nova situació. Continuar com si res podria revelar una gran inconsciència, una manca d'imaginació i de fe, i un risc per a la nova Constitució, ja que quedaria notablement vulnerada. Ajustar la institucionalització de l'Església a les exigències de les seves comunitats creients i de la missió evangelitzadora que pertoca als seus membres, sense suports ni manipulacions del poder, ni per part del poder, és una actuació que ha de modificar molt profundament la imatge tradicional, sociològica i jurídica de l'Església en el nostre país. Si l'Església no s'aventurés a dur a terme aquesta tasca, es mantindria dins d'una sèrie de contradiccions institucionals que farien malbé la seva pròpia identitat enmig de la nova situació, i es contribuiria, de forma molt poc exemplar, a minar el fonament constitucional del projecte de reconstrucció del nostre poble. [...]
