Mor Brigitte Bardot, icona sexual del cinema

Sitges/BarcelonaBrigitte Bardot, l’actriu i cantant francesa que va ser la gran icona sexual europea posterior a la Segona Guerra Mundial, ha mort als 91 anys, segons ha confirmat la seva fundació. Estava ingressada a l'Hospital de Toulon des de novembre, a causa d'una insuficiència respiratòria. Bardot va ser un dels grans fenòmens de masses de la seva època i es va convertir en l’encarnació de la dona francesa moderna, adoptada fins i tot com a símbol de França i d’una nova feminitat sexualment emancipada. La pel·lícula I Déu creà la dona, dirigida pel seu primer marit, Roger Vadim, la va convertir el 1956 en una estrella mundial. L'actriu, a més, també va destacar en papers més profunds i complexos com el del thriller La veritat (1960), d'Henri-Georges Clouzot; la comèdia Viva Maria (1965), de Louis Malle, i l’obra mestra de Jean-Luc Godard, El menyspreu (1963).

La càmera s’estimava Bardot d’una manera insòlita, gairebé màgica, com no ho havia fet abans amb cap altra actriu europea, i potser tampoc després. No és estrany que fos la primera celebritat que el 1969 va servir de model per al bust oficial de Marianne, el símbol de la República Francesa. A mitjans dels anys 50, Bardot es va convertir en sinònim de bellesa i joventut, de dona sexi i moderna, i la seva irrupció en el món del cinema va tenir en França i en la resta del món un impacte similar al que uns anys després tindrien els Beatles, anunciant l’arribada d’una nova època, amb els seus propis mites populars.

Bardot, que va néixer el 1934, era filla de l’empresari Louis Bardot i va viure una infància sense estretors marcada per la comparació constant amb la seva germana, la preferida dels pares. Amb ulleres i aparells a les dents, el futur mite sexual va créixer sentint-se l’aneguet lleig i va començar a guanyar confiança quan va trobar la seva primera passió: la dansa. Als 14 anys va entrar al Conservatori de París, però la rigidesa i els mètodes coercitius dels professors la van empènyer a abandonar-lo al cap d’un any. L'anhel de llibertat i independència ja era intens en Bardot, que amb 15 anys va començar a treure profit de la seva bellesa i a fer de model, una feina que de seguida la va portar a protagonitzar anuncis i la portada de la revista Elle, on precisament la va descobrir Roger Vadim.

Vadim ha passat a la història com el seu descobridor, però seria més exacte dir que tots dos es van descobrir mútuament. Quan es van conèixer, ell era guionista i no havia dirigit cap pel·lícula. Però gràcies a Bardot i a l'impacte provocat per la seva aparició en el Festival de Canes del 1956, Vadim va aconseguir el finançament per al seu debut com a director, I Déu creà la dona, una pel·lícula dissenyada a mesura de l’actriu, que interpreta una noia òrfena i sexualment promíscua que s’enamora d’un home (Christian Marquand), però que s’acaba casant amb un altre (Jean-Louis Trintignant).

L’èxit del film va ser enorme i va establir de manera immediata Bardot com a mite sexual de l'època, un fenomen comparable amb el de Marilyn Monroe als Estats Units que va despertar França de la letargia de la postguerra. La pel·lícula també va fer famosa arreu del món la petita vil·la de la Costa Blava on es va rodar, Sant Tropetz, on Bardot anava de vacances amb la seva família i que més endavant va convertir en la seva residència. Gràcies, en bona part, a l’actriu i les seves fotografies a la vila, Sant Tropetz es va convertir en sinònim de glamur i luxe i en un dels grans destins turístics de França.

L'únic film que Bardot hauria salvat

Bardot es va retirar quan va complir els 40 anys, el 1973, però enrere deixava una extensa filmografia: 49 pel·lícules. Entre les més icòniques hi ha En cas de desgràcia (Claude Autant-Lara, 1958), inspirat en una novel·la de Georges Simenon. La veritat, del mestre del thriller Henri-Georges Clouzot, va ser un dels grans desafiaments cinematogràfics de l’actriu. La seva actuació va ser destacada unànimement per la crítica, però va quedar emocionalment esgotada. Clouzot tenia fama de portar les actrius al límit. Al final del rodatge, l’actriu francesa va tenir una temptativa de suïcidi. Malgrat tot, en devia tenir un bon record. En una ocasió, va dir que tota la seva filmografia hauria de desaparèixer, a excepció de La veritat.

El menyspreu (Jean-Luc Godard, 1963) és un altre dels papers dramàtics més reeixits de l’actriu i retrata no tan sols el final de l’amor d’un matrimoni, sinó també la relació de Godard amb l’art i el cinema. De Viva Maria (Louis Malle, 1965), quedarà a la retina de molta gent les actuacions musicals de dues icones del cinema francès: Bardot i Jeanne Moreau, que es van fer amigues durant el rodatge. Bardot també va participar en diversos espectacles musicals i va gravar moltes cançons populars als anys 60 i 70, sobretot en col·laboració amb Serge Gainsbourg, Bob Zagury i Sacha Distel.

Tot i retirar-se de la vida artística el 1973, mai va deixar de ser una figura pública controvertida i d'acaparar titulars. Fos per provocar o no, mai va deixar indiferent a ningú. Abans de convertir-se en una apassionada defensora dels drets dels animals, Bardot va protagonitzar una anècdota que deixa clar que feia el que volia. Era el 1967, i l’actriu es va trobar, per primera vegada, amb el general i president francès, Charles de Gaulle. En una època que fins i tot podia estar mal vist que una dona es presentés a un esdeveniment social amb pantalons, Bardot es va plantar davant el president francès vestida d’hússar napoleònic. Bardot fascinava perquè vivia fora de les convencions i mostrava obertament la seva llibertat sexual. No seguia les regles.

Quan es va fer gran, no es va sotmetre a cirurgia estètica ni va dissimular la seva edat. Afrontava sense por mirar-se al mirall, però vivia força aïllada, centrada en la protecció dels animals, i va fer comentaris força racistes. Va ser condemnada pels tribunals i va haver de pagar multes per "incitació a l’odi racial". Per exemple, va ser condemnada per dir: “Estic farta d’estar sota el jou d’aquesta població [la comunitat musulmana] que ens està destruint, destruint el nostre país i imposant-nos els seus actes.” Es referia a la manca d’anestèsia en el sacrifici d’ovelles. L’actriu va dir altres frases força polèmiques i es va declarar antifeminista. "Moltes actrius van pel món provocant els productors per aconseguir un paper", va etzibar, i es va posicionar contra el moviment Me Too. També va aproximar-se a l’extrema dreta. "Marine Le Pen és magnífica, estupenda, l’única dona amb un parell d’ous", va dir. Al final se sentia molt més a prop dels animals que de les persones i va lliurar múltiples batalles per defensar-los. "No formo part de l’espècie humana. No vull ser-ho. Em sento diferent, quasi anormal", va assegurar.