A l'espera de grates notícies
Ignoro si a Vicente del Bosque li ha caigut o li caurà algun paquet per les seves declaracions sobre la cosa catalana ("Tenen dret a defensar la independència; és la llibertat que té cada poble de decidir el seu futur"), però el que és segur és que molts el deuen haver apuntat al capdamunt de la llista d'antipatriotes espanyols amb la mateixa energia amb què molts catalans han descobert de sobte que formen part del club de fans del mister de la roja . Paradoxes de la vida, que tenen a veure amb el natural agraït dels catalans: si n'hi ha prou que Bruce Springsteen digui bona nit perquè molts conciutadans entrin en èxtasi, no cal ni imaginar el pessigolleig íntim que hauran sentit davant de les paraules de Del Bosque.
Paraules que, d'altra banda, sorgeixen del sentit comú i d'una idea ben interioritzada de la democràcia i del respecte pels altres, unes qualitats que en principi s'haurien de poder donar per descomptades, però que esdevenen excepcionals en un context en què ho tapa tot el renou dels insults, les amenaces i la pobresa argumentativa més desoladora, com ha succeït, una vegada més, durant aquesta setmana. Per això mateix, i atenent a aquest tarannà agraït (i, en ocasions, un pèl naïf) de tants catalans, els que insulten i vociferen farien ben fet de fixar-se en l'actitud de Vicente del Bosque: si, al llarg de les últimes dècades, les reivindicacions catalanes haguessin trobat interlocutors amb la seva disposició oberta i intel·ligent, mai de la vida hi hauria hagut una manifestació amb un milió i mig de catalans reclamant la independència. O, dit d'una altra manera, les coses no s'haurien enfilat dalt del turó, per fer servir la primera metàfora muntanyenca d'Artur Mas.
D'altra banda, val la pena fixar-se en les veus que han aparegut fins ara, per la banda espanyola, a dir coses sensates i assossegadores sobre la qüestió catalana: a banda de Del Bosque, ho han fet també Miguel Bosé i el coronel Amadeo Martínez Inglés (que l'admirat veí Albert Sánchez Piñol també esmenta en el seu article). I aquí, de moment, s'acaba el recompte: un futbolista, un cantant pop i un militar progressista retirat. Naturalment que tots tres mereixen aplaudiments per la seva actitud, però no deixen de ser poquets, i de procedències diguem-ne que heteròclites. Es troben a faltar més veus assenyades que arribin des de l'altra banda del riu Pecos, i no estic pensant tant en els polítics (segurament seria demanar massa), sinó en els senyors i les senyores habitualment coneguts com a intel·lectuals. Què tenen a dir-hi, els intel·lectuals espanyols, del que està succeint a Catalunya? Hi va haver una època, durant el franquisme i el postfranquisme, en què pensadors i homes de lletres com José Luis Aranguren, Ángel Crespo, José María Valverde i Basilio Losada mantenien un contacte constant i fecund, crític si calia però sempre respectuós, amb la realitat catalana. Queda algú que vulgui seguir-ne l'exemple? Si hi ha algú, que es manifesti, sisplau: s'agrairà.
