A qui li interessa que es parli del sexe de Brigitte Macron?
L'intent de difamar Brigitte Macron acusant-la de pertànyer al sexe contrari al que proclama conté una lliçó política important. El cas és tan cridaner i estrambòtic que s'ha fet servir com un exemple de malevolència gratuïta i manca d'escrúpols a l'hora de mentir. És una lectura pertinent, però penso que si volem aprendre alguna cosa d'aquest episodi cal anar a un programa polític de fons que va més enllà de l'anècdota.
Vivim en un moment populista. Com he mirat d'argumentar altres vegades, no ho trobo necessàriament dolent. Defineixo el populisme com la construcció d'un nosaltres enfrontat a un ells, una manera de fer política basada en accentuar un conflicte determinat en comptes de pacificar-lo. No cal dir que la política hauria de resoldre les tensions socials amb transformacions tan consensuades com sigui possible. Però quan la contradicció és real i la política convencional et diu que tot està bé, que si et queixes és perquè ets idiota i que no hi ha res a fer, llavors la lògica del consens es torna impossible. Els ells i els nosaltres existeixen; la qüestió és si els que tries posar al centre de la teva acció surten d'una anàlisi de problemes reals i si el teu objectiu és resoldre aquests problemes o enquistar-los en una guerra permanent. El ressentiment és perillós i, alhora, és una emoció imprescindible per detectar i combatre injustícies que d'altra manera ens empassaríem.
A grans trets, avui hi ha dos missatges que competeixen per canalitzar les quantitats industrials de ressentiment que floten en l'ambient: un diu que els de dalt et roben i l'altre diu que es creuen millors que tu. Els últims anys hem vist sovint com moviments polítics que han guanyat el favor de les classes mitjanes i treballadores els deien que els ajudarien a fer fora les elits corruptes, però que, a l'hora de la veritat, tenen líders i quadres plens de les mateixes elits de sempre i, quan toquen poder, acaben fent polítiques molt continuistes amb les d'aquells que denunciaven. Més que apoderar el poble i destronar elits, el resultat dels polítics que els últims anys han promès fer una revolució, sigui esquerranosa, sigui conservadora, ha estat continuar el joc de les cadires entre elits supèrflues. Naturalment, l'única forma de mantenir aquesta contradicció sense que es noti és desviar l'atenció del greuge econòmic cap al greuge cultural.
El cas del sexe de Brigitte Macron és un exemple de manual d'aquest fenomen que hem d'aprendre a detectar i denunciar en aquests termes. Poques qüestions criden tant l'atenció sobre la clivella cultural com les opinions i els discursos sobre el gènere. Acusant la primera dama de ser una dona trans, els seus enemics posen l'èmfasi en els valors morals del president i del seu entorn en comptes de posar-los en el programa de desmantellament de l'estat del benestar i la manca d'idees per redreçar el rumb del país. Amb el debat en aquests termes, l'arribada de Marine Le Pen al poder podria generar l'efecte d'un canvi polític tot i fer exactament les mateixes polítiques que Macron.
La guerra sobre el gènere continuarà, i és perfectament legítim que hi hagi una dialèctica entre posicions més progressistes i d'altres més conservadores que no té res a veure amb les mentides i la transfòbia abjecta de la persecució de la primera dama francesa. Ara bé, hi ha una diferència molt gran si el teu diagnòstic sobre els malestars i els problemes més importants del moment actual és que tenen el seu origen en les qüestions culturals o en les econòmiques. Perquè el resultat de dimitir de la política material ha estat deixar el camp obert per a un populisme merament cultural que pot guanyar eleccions de tant en tant, però que quan arriba al poder no aguanta gaire, i viceversa: una alternança entre el centre i els extrems que depèn de cicles d'excitació i esgotament sense que cap consens sòlid acabi de quallar.
La sensació de desorientació i de pèndol estèril que veiem arreu és un bon senyal que potser la causa dels malestars no té el seu origen en les discrepàncies sobre les qüestions de gènere que pugui haver-hi entre certes elits progressistes i la majoria de la població, sinó en el fet que les elits progressistes i les elits conservadores fa temps que s'han tornat igual d'extractives. Dit d'una altra manera: quan la desigualtat és un problema real, el populisme cultural només es pot combatre amb una dosi sana de populisme econòmic.
