Llegir Gandhi en un món postpandèmic
La tràgica experiència de la pandèmia del coronavirus ens ha demostrat que en el món actual la solidaritat entre individus i països no és un esdeveniment qualsevol, sinó un exercici moral d’importància vital per a la humanitat. Per tant, homenatjar Mahatma Gandhi setanta-tres anys després del seu assassinat no és una cerimònia de commemoració insignificant, sinó una qüestió urgent i candent de convivència i diàleg entre els membres de la raça humana. És en aquest marc que llegim i practiquem les idees gandhianes en el nostre món. És difícil dir quina part d’aquest cànon gandhià està a l’abast de l’ampli espectre de les generacions més joves. Però no es pot negar que llegir Gandhi i portar a la pràctica les seves idees avui és absolutament essencial per a la solidaritat humana en un món cruelment ferit i dividit per la pandèmia recent.
No hi ha cap dubte que Gandhi segueix sent un pensador per als nostres temps. No el llegim perquè sigui el pare de la nació índia moderna, sinó perquè ens planteja preguntes crítiques que ens incomoden. A més, si la no-violència gandhiana és un llegat digne de la raça humana, no és només perquè va ajudar a alliberar l’Índia del domini britànic, sinó també perquè continua servint per abordar els reptes socials, polítics, econòmics i mediambientals que afronta la humanitat arreu del món. Com a tal, Gandhi no només pertany al nostre temps, sinó també als fills dels nostres fills. Potser perquè Gandhi era conscient de dos mals fonamentals que continuen dividint el nostre món en dos: les desigualtats econòmiques i la intolerància religiosa. Gandhi considerava que tant una cosa com l’altra són formes de violència. Sobre la intolerància religiosa, va proclamar: “No hi ha cap religió que estigui per sobre de la moral. L’home, per exemple, no pot ser fals, cruel i depravat i afirmar que té Déu al seu costat... Una religió i una nació que sotmeten la seva fe a la injustícia, la mentida o la violència quedaran eliminats de la faç de la terra”. En conseqüència, Gandhi creia que a la religió no hi ha lloc per a res que no sigui la compassió. Segons el seu punt de vista, si la gent desitjava seguir el camí de la religió, no havia de fer altra cosa que el bé. En aquest context, contraposar les dimensions polítiques i espirituals de la no-violència gandhiana a les interpretacions violentes i fanàtiques de l’islam, l’hinduisme, el cristianisme i fins i tot el budisme no és només una manera de salvar el missatge d’interconnexió empàtica de totes aquestes religions, sinó també de recuperar la confiança perduda en la disposició natural de la humanitat per a la fraternitat.
Pel que fa a les desigualtats econòmiques, Gandhi va suggerir les dues idees d’igualtat d’oportunitats i de distribució de la riquesa exemplificades pel concepte de propietat comunitària. Una vegada més, com en l’exemple de la compassió religiosa, Gandhi va posar l’èmfasi en la dignitat humana i en ideals com l’autogovern i la justícia social. La idea de propietat comunitària de Gandhi va sorgir de la seva fe en els principis de no-possessió i servei. És cert que, a través de la fe en aquesta propietat compartida, Gandhi continua interrogant les nostres formes de vida capitalistes i utilitaristes. “M’adhereixo a la meva doctrina de propietat comunitària -va afirmar- malgrat la burla de què ha sigut objecte. És cert que és difícil arribar-hi. També costa arribar a la no-violència”. I va afegir, en la mateixa línia de pensament: “La qüestió de quantes persones són capaces d’adherir-se de veritat a aquesta forma de propietat no és significativa. Si la teoria és certa, és irrellevant que els que viuen d’acord amb aquesta definició siguin molts o un sol home. És una qüestió de conviccions. Si acceptes el principi de l’ahimsa, t’has d’esforçar a complir-lo, independentment de si te’n surts o no. No es pot dir que en aquesta teoria hi hagi res que estigui més enllà de l’abast de l’intel·lecte, tot i que es pot argumentar que és difícil de practicar”.
No cal dir que l’essència de la filosofia gandhiana de lluita contra la injustícia és reconèixer que, en un món d’intoleràncies i desigualtats, només una resposta no-violenta permetrà que la raó s’imposi a la força. Avui vivim en un món on la força està controlada per la por a la mort, ja sigui a causa d’una pandèmia o del canvi climàtic. Però a mesura que superem els nostres reptes, hauríem de pensar una vegada més en la màxima que ens va transmetre Gandhi: “Feu el que feu, pregunteu-vos sisplau si serveix per ajudar l’home més pobre en la situació més desesperada”. Per tant, la pregunta del milió és: què hauria fet Mahatma Gandhi si estigués viu el 2021? Sens dubte, si Gandhi estigués entre nosaltres, se l’hauria qualificat d’herètic, no necessàriament en termes religiosos, sinó com a ment marginal i dissident en les nostres societats postseculars. També hauria protestat contra la bogeria política que hi ha arreu del món, però encara s’hauria escandalitzat més pel fet que gairebé el 36% de la població mundial continuï vivint en una pobresa extrema.
L’idealisme pràctic de Gandhi girava al voltant de l’amor i la compassió pels altres. Malauradament, des de la seva mort aquesta virtut ha estat menys present en el nostre pensament i les nostres accions. La irrupció de la pandèmia en el món global ens ha demostrat que hem perdut l’art de viure. Ara vivim en un món de ceguesa moral que Gandhi considerava suïcida. No obstant, no esperem que el nostre món miri constantment cap a Gandhi. Hauria sigut una sort massa gran. Però esperem que, com a mínim, els nostres fills intentin il·lustrar-se a partir dels pensaments i les accions de Gandhi per poder pensar sobre els reptes de futur que tenim. Tots els que creuen que molts principis morals i polítics gandhians encara són rellevants per a la nostra malmesa humanitat en un món postpandèmic continuen tenint una enorme responsabilitat sobre les espatlles.
Ramin Jahanbegloo és director del Centre Mahatma Gandhi per la Pau de la Universitat Global de Jindal
Traducció: Marc Rubió Rodon
