La llengua feixista
Les cases també moren. Les cases plenes d’alegries i plors, somnis i malsons, esperances i derrotes. Les cases també es van cansant, esgotades, moribundes. Les cases són la memòria. La caixa forta, el disc dur, el núvol. Les cases són la xarxa, el node, l’estructura de suors i sentiments d’un nosaltres col·lectiu. Les cases són el que hi ha entre l’ahir i el demà. Entre un rewind i un fast forward. Les cases són el play del present continu. La vida és pitjar un botó diari. Les cases són el refugi dels superherois de la normalitat sortint a la intempèrie de la batalla i tornant al foc a terra de l’amor. Quan va començar a morir casa nostra va sortir tot.
Dins de casa la mort havia estat un bufet lliure. Es moria de pesta, d’epidèmies, de bitxos anònims i maleducats, per les guerres quan tocaven i et tocaven, per les ferides dolentes d’un tall de ganivet rovellat, les caigudes de capitomba al tros, fins i tot el meu quadravi va estar a punt de morir de paludisme a domicili. Però al llarg dels segles, dels anys, dels dies, mai ningú havia pensat que podia morir per la boca. Quan va començar a morir la casa vaig veure tot allò per terra.
La runa com l’explosió d’un bombardeig nuclear. Les esgarrapades del temps a la pell de tot el que era mort. Els cadàvers de parets, pedres, mobles, robes, coses. Els cossos a terra. Perquè no hi ha més terra. I dins les caixes, els baguls, els mundos. Dins més mort. Com taüts. Els papers són espectadors de la mort. Els personals i els impersonals. Els propers i els llunyans. Un testament, una carta, però també un diari, un llibre. Tots aquells papers acaben sent família pels anys, pel contagi, per la no escapatòria. La cel·lulosa és un gemec. Sempre recordo aquell nyec-nyec. Els dos cossos allà estirats: El manifest comunista (de 1930) i un catecisme (de 1906). Marx i Déu morrejant-se amb la llengua: eren en català. Catalunya és això: entre la terra i el cel. I el català escrit quedava reduït a un acte de fe o a una utopia. Som una pregària silenciosa i un crit revolucionari. Saber que Marx i Déu podien parlar català potser ajudava a sobreviure a moltes cases. Però siguem clars. Diguem la veritat. Marx i Déu ens han ajudat poc perquè la llengua era a la boca.
La llengua era a les boques de les cases. Als morros dels carrers. Aire. Paisatge. Persones. Una llei no escrita natural. Els meus morts no tenien lleis. Ni normatives, ni tractats, ni estatuts, ni oficialitats, ni legalitats. Per això cap estat d’Europa i del món, o criatura, o pingüí, o melindro d’aquí o d’on sigui ens pot dir que no som oficials. Si necessitem dels altres oficialització, legalització, normativització, reconeixement, respecte, comprensió vol dir que som il·legals, il·legítims, anormals, inventats, complementaris, irregulars, sense papers, documents, immigrants a casa i al planeta. Dir-nos ara el que ja érem, on érem, qui som, qui hem de ser… Injust, insult, immoral. Mortal.
El que no han fet les epidèmies, les guerres, les dictadures… Tot ara ho està fent la democràcia, les lleis, les oficialitats, les normatives, la sostenibilitat, la multiruqueria d’uns. Ens voldran fer morir legalment, democràticament, científicament. Certament, les llengües moren, perquè moren les persones. Les persones que viuen a les cases. Per això les lleis hauran d’entrar casa a casa. Persona a persona. Per il·legalitzar-nos a casa nostra. Es diu feixisme. I no passareu.
