Un dels debats socials més recurrents i apassionats és el de fins a quin punt som lliures a l’hora de prendre les nostres decisions. De les més quotidianes a les més transcendents. Ara mateix es discuteix sobre si les dones que vesteixen el vel islàmic ho fan sota coacció o el porten lliurement. Però el debat és extensible a altres terrenys. Una adolescent que segueix TikTok per tractar la seva pell, ho fa lliurement? L’elecció del destí de vacances al país oriental més de moda, s’ha pres amb llibertat? La moda –que en una estratègia per dissimular-ne el caràcter coactiu ara se’n diu tendència– retalla la nostra llibertat?
La meva opinió és que el debat sobre la llibertat se sol fer des d’una perspectiva massa ingènua. De fet, una manera més racional –però gens atractiva– de plantejar la qüestió seria fer-ho en forma de paradoxa: quines són –i per què– les coaccions socials que acceptem lliurement? O, dit d’una manera més crua: en quines coaccions no ens adonem del seu caràcter imposat, just perquè les hem assumit com a voluntàries? Vet aquí el mecanisme disciplinari més eficaç de tots perquè emmascara el seu caràcter coactiu. Les formes de propaganda més astutes –tant és d’una pizza com d’un vehicle de gamma alta– hi recorren i, sense adonar-nos-en, en sotmetre’ns a la seva coacció, sentim que hem triat allò que volíem en llibertat.
En aquest assumpte, com en tants d’altres, es pot dir que cap geperut no es veu el gep. I és que ens és molt fàcil descobrir el pes de la coacció en el comportament dels altres, mentre que no la solem veure en el nostre. Per posar un exemple, és just en allò que en diem temps lliure quan el comportament humà es torna més gregari. Un altre exemple paradoxal: la llengua amb què ens expressem i pensem és certament la principal via de llibertat, però també d’inclusió en un món culturalment i històricament delimitat. Per no parlar dels determinants genètics, presents tant en les formes de comunicació o en l’expressió de la diversitat sexual, i dels quals no en tenim –i a vegades no en volem tenir– consciència.
Les formes de coacció autoritària són, alhora, les més vulnerables per la senzilla raó que són visibles perquè s’expressen fora de la voluntat individual. Les coaccions més consistents, en canvi, són les que s’interioritzen com a elecció individual. Per tornar al vel islàmic, des del punt de vista subjectiu de qui el porta, entre més, pot ser resultat tant d’una elecció percebuda com un acte de llibertat com fins i tot d’orgull de pertinença i rebel·lia en contra de la cultura dominant, com d’una coacció insuportable i que causi grans conflictes familiars i amb la comunitat d’origen. Ara bé, més enllà de la subjectivitat individual, també hi ha els significats objectius que es poden inferir del marc històric on ha nascut la norma de portar el vel, del paper que ocupen les dones en el sistema religiós que l’utilitza, del simbolisme del gest tal com és percebut en el context comunicatiu de recepció, i encara de si és un element manipulat a favor o en contra de determinats interessos polítics.
No diré pas que la llibertat estigui sobrevalorada, i menys com a aspiració. Però sí que ho està quan creiem que els nostres marges de llibertat són il·limitats. Si més no, des d’una perspectiva sociològica, ja és molt si hom pot triar a quines formes de coacció s’apunta voluntàriament, si es vol, lliurement. És allò de la servitud voluntària, de De la Boétie. De llibertat radical, com a conducta disruptiva no predeterminada, potser se’n produeix en les petites escletxes que es formen històricament entre situacions de conflicte, resultat d’una confusió normativa. Potser en l’atzar i la serendipitat. A vegades, en espais a l’ombra desatesos socialment i que permeten, per dir-ho com Susie Scott, el “no-ser una cosa” o “ser una no-cosa”.
En tot cas, recordo que el meu primer treball de sociologia va ser precisament sobre la qüestió de la llibertat, a partir dels textos clàssics de Carl Wright Mills, La imaginació sociològica, i de Peter L. Berger, Invitació a la sociologia. I cinquanta anys després en mantinc la conclusió: l’única via per incrementar la quota de llibertat, tant individual com col·lectiva, és la de la presa de consciència de les pròpies determinacions. Només des d’aquesta consciència reflexiva –per cert, difícil d’atènyer–, podem reafirmar-nos “lliurement” en les coaccions que acceptem voluntàriament, podem introduir-hi canvis, o elegim marcs alternatius de coerció que ens semblin, no pas menys coactius, sinó èticament o civilitzatòriament millors.
