El lliberticidi al poder

“La llibertat és incompatible amb la democràcia”. Semblava un acudit de l’univers trumpista per fer soroll i legitimar el nihilisme del president i la convicció dels oligarques que l’acompanyen que, per a ells, no hi ha límits: s’ho poden permetre tot. Però la idea s’està desplegant amb un efecte contagi inquietant, com si hagués de ser el marc d’aquest canvi d’època, és a dir, de les noves relacions de les forces econòmiques, socials i de comunicació.

Fins ara la democràcia ha estat el règim en què millor s’han pogut desplegar les llibertats; un règim que, com tot projecte humà, té uns límits, en aquest cas basats en el reconeixement de l’altre com a portador de drets i llibertats. Assumir i afavorir l’autonomia del subjecte ciutadà no vol dir que tot estigui permès: precisament, per desplegar la llibertat de cadascú s’ha de definir el marc en què aquesta llibertat és possible. La llibertat no pot ser unilateral ni donar via lliure a l’acorralament de l’altre, tot i que, en els darrers temps, unes noves elits semblen haver-ho convertit en la seva manera d’estar en el món. La llibertat es fonamenta en el reconeixement d’uns límits compartits respecte a la dignitat de la condició humana. És un equilibri, sens dubte, delicat. Per un fet molt elemental, molt bàsic: no hi ha dues persones iguals i, per tant, en qualsevol relació hi ha diferències de potencials, a vegades enormes. Si amb regulació ja són aclaparadors els abusos que es donen permanentment, què passaria sense lleis ni drets?

Hi ha límits; no juguem amb les paraules. La llibertat, en la tradició il·lustrada –que, com recordava la directora, Esther Vera, en un article recent, és el patrimoni a protegir si volem seguir sent lliures–, requereix el reconeixement de l’altre i, per tant, és incompatible amb la lògica dels que pensen que no hi ha límits. ¿Encara no han entès la precarietat de la condició humana? Però compte, perquè qualsevol passada de frenada pot ser d’alt risc, i encara més en un moment en què el control de l’opinió es va transferint al marc digital, on regna la pulsió que tot hi cap.

Deia Jean-Jacques Rousseau que la llibertat d’un acaba on comença la llibertat de l’altre. Diguem-ho en positiu: la llibertat adquireix sentit en la relació amb l’altre. L’exercici de la llibertat no és un deliri solitari: és un fet que teixeix les relacions entre les persones i que, per tant, fa comunitat. No hi ha dues persones iguals, però això no allibera de responsabilitat; al contrari, n'exigeix més. No hi ha llibertat sense un marc compartit. La resta és la llei del més fort, és a dir, la llei de la selva (sense voler ofendre els animals).

Estem en un moment en què les societats democràtiques estan en minoria aclaparadora en el món. La promesa –o il·lusió– que va representar la caiguda del Mur de Berlín s’ha diluït ràpidament. L’onada es va aturar aviat. I l’herència és pesant. Aquell fracàs ha esperonat els superpoders de l'anomenat Primer Món. En el neoliberalisme, els que manen són reactius a qualsevol limitació i, per tant, contraris a reconèixer els drets dels altres i les polítiques d’igualtat. I no en tenen prou amb jugar amb els avantatges adquirits, sinó que volen decantar les institucions a favor seu. Com? Renegant de la democràcia i, per tant, del reconeixement de la igualtat de drets i deures, i amb via lliure per imposar la seva hegemonia, sense límits. I així hem arribat a la moda del moment: llibertat (per als que poden), sí; democràcia, no. I portem ja un parell d’anys amb Trump saltant-se les lleis a tort i a dret. I tot just ara els tribunals, l’opinió pública i les institucions americanes comencen a donar algun senyal de reaccionar. 

Quants delictes ha comès Trump sense que ningú hagi aixecat la veu? I sempre amb la mateixa coartada: nosaltres som els salvadors de la pàtria (i del món: via lliure a Veneçuela, per exemple) i la democràcia és un obstacle. Una estranya redempció que acorrala els ciutadans i que es troba en lluita oberta contra qualsevol que s'hi oposi. Excepte, evidentment, els altres poders indomables. Davant de qui calla Trump? Davant dels grans magnats americans i de la Xina. I Europa, cada dia més entregada, no gosa prendre la paraula, com si estigués esperant que sigui la societat americana qui trenqui el silenci. Una oportunitat perduda de recuperar dignitat i autonomia. El virus trumpista ha contaminat bona part del poder econòmic i de l’espai conservador.