El llibre del rei
Aquesta setmana surt publicada a França la primera edició de Reconciliación, un llibre que, com el seu títol indica, se suposa que el rei emèrit ha escrit (o ha dictat, que fa més per a ell) amb el propòsit de fer les paus. Amb qui vol reconciliar-se, però, Joan Carles? Amb alguna de les seves amants? Amb totes? Amb la seva família (“ja no els importo”, es lamenta)? Amb els súbdits (i contribuents) del regne d’Espanya? Amb la Hisenda espanyola, a la qual va defraudar de forma repetida i sostinguda mentre era el cap de l’Estat? Amb els lobis internacionals amb qui ha fet negocis durant tota la seva vida i que ara l’aixopluguen a Abu Dhabi? (L’aixopluguen mentre els súbdits i contribuents del regne d’Espanya segueixen pagant les factures.) Fa de mal dir, i tot indica que el llibre no deu acabar de concretar-ho.
La coartada sentimental del llibre vol presentar Joan Carles com un padrí trist enyorat, a qui els seus han donat l’esquena. Una imatge difícil de compaginar amb el personatge que apareix regularment a Sanxenxo a gaudir de regates i mariscades en companyia dels amigots, i que quan és preguntat per si algun dia pensa donar explicacions, contesta, des de dins d'un cotxe amb xofer, “Explicaciones de qué?” L'intent de fer llàstima resulta fins i tot ofensiu per als ancians que de debò han perdut tothom i es veuen abocats a patir una vellesa solitària, una veritable xacra social cada dia més estesa i que diu molt (ho diu tot) de la mena de societat que hem construït, controlada per taurons i desaprensius.
Taurons com ho va ser el mateix Joan Carles. La maniobra per intentar guanyar-se el favor de la gent fingint ser un vell desvalgut amb qui ja no compta ningú amaga l’intent de consolidar i imposar una idea central, que és el vertader argument del llibre i de tot el discurs oficial entorn de la figura de Joan Carles, d’ara endavant. Aquesta idea és la següent: que ell, Joan Carles, va dur la democràcia a Espanya. Que en va ser l’artífex, que la democràcia va ser possible gràcies singularment i fonamentalment a ell, que els ciutadans li devem aquesta democràcia. No ho dirà només ell en el seu llibre: sentirem i llegirem aquest missatge fins a l’afartament, repetit per desenes d’altaveus a plena potència, en boca de polítics, empresaris, poderosos de tota casta i, per descomptat, periodistes i creadors d’opinió sempre disposats a salvar Espanya dels seus enemics.
És, per descomptat, un missatge fals, que intenta justificar el paper d’una institució, la monarquia, que ha restat molt més que no ha sumat a la construcció d’una veritable democràcia a Espanya. La insistència a intentar glorificar Joan Carles, i absoldre’l dels seus delictes i faltes davant de l’opinió pública, previsiblement taparà la necessària anàlisi a fons d’una Corona que sabem corrupta, afectada per una corrupció que no es limita, tampoc, a la persona de Joan Carles de Borbó. Però aquest, si de cas, haurà de ser l’argument d’un altre llibre, i l’hauran d’escriure unes altres mans.
