Llibres sobre Barcelona (1945)

De l’article de Just Cabot (Barcelona, 1898 - París, 1961) en el número 1 de 'Catalònia' (París, 25-III-1945). És un dels deu articles que fa vuitanta anys encara va poder publicar a l’exili aquell acreditat, agut i tenaç periodista especialitzat en crítica literària. Va dirigir el mític 'Mirador', setmanari que el professor Carles Singla va definir a la seva tesi doctoral amb concisió precisa: “Un model de periòdic al servei d’una idea de país”. 

La “Librería Dalmau” de Barcelona publica una col·lecció: Barcelona y su tiempo, de la qual ens ha estat possible de veure uns quants volums. [...] Deixem de banda el fet, lamentable si més no, que aquest barcelonisme que en ell mateix no seria per desplaure’ns, es produeixi en la llengua de l’ocupant. Des d’un punt de vista objectiu, tan objectiu que pot arribar a fer fàstic, declarem sense embuts que fins és preferible el dialecte castellà de Barcelona en què solen ésser escrits aquests llibres a l’il·legible "estilo imperial" que no és pas un dels menors estralls de l’època franquista. (Hem pogut constatar fa ben poc per les postals sense il·lustrar que actualment admeten els serveis de Correus, que l'"estilo imperial" ja ha contaminat, per exemple, honrats comptables, servicials dependents de comerç i amables funcionaris.) De passada, amb l’excusa del tipisme, l’autor d’un llibre de barcelonisme s’atreveix, cum grano salis, a citar en català quatre versets o una frase escadussera, posant la traducció entre parèntesis. I ell mateix es deu quedar esgarrifat de l’audàcia que ha tingut i fins potser admirat i emocionat de l’ample esperit de comprensió dels censors que li han permès una semblant expansió en "dialecto"; el seu estat d’esperit és comparable al del nen al qual son pare permet de fumar un cigarret de paper després del dinar de Nadal. No farem la crítica del que hem vist d’aquests llibres, no direm quins són més tronats que altres. Remarcarem només, pel que ens sembla oferir de simptomàtic, la delimitació en el temps dels temes tractats. I pitjor si ens equivoquem. Tots ells són, en efecte, dedicats al segle XIX; ben rarament fan alguna incursió –i, en tot cas, incidental– dins un altre temps; algun d’ells gosa arribar fins a 1930 (més val no comprometre’s). El segle XIX és, no cal dir-ho, una època tan interessant d’estudiar com qualsevol altra. Àdhuc hi ha qüestions, episodis i personatges vuitcentistes que ens interessen personalment. [...] Fem la part de la facilitat: entre quatre records d’infància, alguna cosa sentida explicar pels pares o els avis, i mitja dotzena d’anècdotes i de dites que es transmeten per tradició oral, és fàcil de conjuminar un llibre sobre l’època a la qual ara hi ha tanta afició a Barcelona. Poar en temps més llunyans vol una altra feina; si no la d’investigació directa, almenys de llegir com a mínimum un llibre. Però sospitem que no és pas aquesta raó de la facilitat la que amb més força mou els nostres aficionats a l’època del vuit-cents barceloní, el pintoresc de la qual ens arriba encara poc esbravat. Ens decantem més aviat a creure que tota aquesta literatura, que sembla, pel conreu que se’n fa, molt apreciada pel públic, és fet i fet una literatura d’evasió, que traeix una enyorança irreprimible. Autors i lectors s’hi refugien, més o menys conscientment, per tal d’evadir-se del clima de la Barcelona actual.