Raons 11/03/2023

Lliçons franceses

2 min
Cartells d'Emmanuel Macron i de Marine Le Pen.

Atenció als senyals que venen de França que confirmen que les dretes radicalitzades es converteixen a Europa en refugi del malestar. I és un perill. Emmanuel Macron va arribar al poder de manera inesperada, amb poc temps en la política i just un any després de deixar el govern de François Hollande per presentar-se a les eleccions presidencials. En un escenari entre la mediocritat i la desorientació, ell va emergir amb voluntat de recuperar i renovar les essències de la presidència de la República Francesa. Després d’un cap d’estat trempat com Jacques Chirac, de les frivolitats de Sarkozy i d’un president sense atributs precisos com François Hollande, Emmanuel Macron va escenificar una actualització dels rituals de la grandesa que el general De Gaulle havia convertit en signe d’una institució més enllà dels mortals. Tan convençut estava d’haver retrobat el camí que, aprofitant el desconcert en el sistema de partits, va pretendre navegar per sobre del bé i del mal: “De dretes i d’esquerres a la vegada”. Però el malestar és gran i no s’atura. I cinc anys més tard, en arribar l’hora de la reelecció, la dreta i els socialistes tocaven fons. I mentre l’esquerra es descomponia definitivament, Marine Le Pen es consolidava com a receptora del malestar.

Macron ha entrat en terrenys sensibles. Ha tocat sostre amb la reforma de les pensions, que allarga dos anys –fins als 64– l’edat de jubilació. La República Francesa ha cultivat la idea d’un estat protector. I els francesos són molt gelosos dels drets adquirits. La resposta de la gent està desbordant el president. El malestar creix. Qui ho capitalitza? De moment, Le Pen. Mentre l’esquerra posa el crit al cel, sense ser capaç d’entendre’s entre les seves diferents faccions, la presidenta de Reagrupament Nacional adopta una actitud continguda i puja a les enquestes, capitalitzant el rebuig polític a Macron. El carrer ja el mouen els sindicats.

És una cruïlla ben actual. Hi ha mutacions que desborden. La vida s’allarga, la composició de la piràmide d’edat varia. Cada cop hi haurà més vells i la franja d’edat del mig serà més estreta. Qui mantindrà la gent gran? Macron vol fer un primer pas allargant la vida laboral. I segurament té raó. Però toca un tema sensible i, amb el seu toc elitista, ha perdut autoritat i complicitat. Qui ho capitalitza? L’extrema dreta. No és només un problema francès. La por sempre ha estat aliada de l’autoritarisme.

Josep Ramoneda és filòsof
stats