El llistó de Xavi
I malgrat tot, el vent bufa a favor. Poques coses han generat tant consens dins el barcelonisme com l'arribada de Xavi a la banqueta. En un club ferit, en dinàmica negativa, instal·lat en un guerracivilisme infinit entre dues ànimes irreconciliables, que entorn, club i afició remin en la mateixa direcció és un molt bon punt de partida.
En la seva presentació Xavi Hernández va posar sobre la taula tots els elements que vertebraran el seu projecte: positivisme, autoexigència, cruyffisme, professionalitat, convicció, il·lusió... La roda de premsa va ser molt sucosa perquè el de Terrassa va parlar clar, molt conscient d'on arriba i quan hi arriba.
No entraré en la idea futbolística perquè ja sabem tots que Xavi la té molt clara. Repararé només en dos aspectes. El primer, l'autoexigència. A tots els nivells. Depèn d'on posis el llistó, la percepció del rendiment variarà moltíssim. En els últims anys el Barça l'havia abaixat moltíssim. El joc ja no importava. El com havia desaparegut. L'entrenador, fos qui fos, s'havia acostumat a dir: "Hem jugat bé", "Hem merescut guanyar"... Amb Xavi el llistó torna a situar-se a dalt de tot: "Hem de ser excel·lents en tot, no val el notable". A través del joc arribaran els resultats, el contrari del que verbalitzaven la majoria dels predecessors. I aquesta autoexigència passa per millorar la professionalitat. El missatge va ser palmari. Els jugadors han de fer un pas endavant. L'èmfasi amb què Xavi va definir el concepte de normes sintetitza molt bé el que li ha passat a aquest vestidor. Quan hi havia normes, l'equip guanyava. Quan no hi havia normes, l'autoexigència es relaxava i el Barça no va arribar "ni a competir". El mateix Xavi ho va viure en primera persona. Amb Rijkaard van tocar el cel, però després de guanyar-ho tot va arribar l'època de l'autocomplaença; de les sessions de gimnàs de Ronaldinho. Amb Guardiola l'autoexigència va arribar fins a uns nivells mai vistos. Cada minut a la Ciutat Esportiva es vivia com si fos l'últim. Van ser els anys de l'excel·lència que a poc a poc es va anar desinflant. L'època dels cracs dient-li al míster a l'avió de tornada d'un partit a Pamplona: "Demà no entrenem".
I el segon punt, la capacitat de l'entrenador per millorar els seus jugadors. En un equip jove en fase d'aprenentatge, Xavi no ha de ser només un bon tècnic i líder, sinó també un formador. Com diu ell, ha de donar eines (tàctiques i tècniques, però també personals i mentals) als futbolistes; ajudar-los a entendre el joc, a millorar la presa de decisions. L'exemple és Dembélé, a qui Xavi va definir com "el millor del món" a la seva posició si està "ben treballat". Aquest "ben treballat" és la clau de tot.
