02/04/2020

Contagi 0

5 min
Matí laborable a Tòquio, el 31 de març de 2020, en plena pandèmia pel covid-19

La majoria de gent d’una certa edat ha vist la pel·lícula i moltes persones, en moments problemàtics de la vida personal o professional, repeteixen la seva frase més icònica.

La part culminant de la història real va començar un dia de primavera. Després d’anys de preparació, tres astronautes sortien de la Terra en la que era la setena missió del programa Apollo i havia de ser la tercera que portés humans a la superfície de la Lluna. A mig camí, ja a l’espai buit, una explosió va deixar la nau espacial inutilitzable. Només una part minúscula podia servir de salvavides temporal per als astronautes. L'única possibilitat de retorn era seguir el viatge refugiats en el petit mòdul disponible, seguir una òrbita per darrere de la Lluna i aprofitar l’empenta gravitatòria per impulsar-se cap a la Terra. Calia reservar cada molècula d’oxigen per als dies que duraria el viatge i estalviar cada engruna d’energia elèctrica per poder engegar els motors al darrer minut i orientar la nau cap a l’estret marge de direccions dins del qual és possible travessar l’atmosfera de la Terra. Houston ajudava des de la distància, però l’èxit de l’operació depenia críticament de la perícia i l’actitud dels astronautes.

El SARS-CoV-2 és un coronavirus molt encomanadís i amb una bioquímica agressiva per a certes persones. El relat oficial presenta la lluita contra la malaltia com una guerra. És una terminologia escaient, atès que col·lectivament ens hem d’organitzar una mica com en un període de conflicte bèl·lic. Això no obstant, hem de recordar que l’enemic és un virus. No és pas un soldat que ens persegueixi activament pels carrers i pels amagatalls. Ben al contrari, el virus necessita alguna cosa que el traslladi des d’una persona cap a la següent. Ell sol no pot fer-ho. Fa el trajecte dins de microgotes expulsades per una persona ja infectada, o transportat per mans contaminades.

Una dona amb mascareta rep una ventada que li desordena els cabells, a Pequín, el 18 de març de 2020.

Una vegada el SARS-CoV-2 ha aconseguit ser transportat i ha entrat en suficient quantitat dins del cos, comença el procés d’infecció, mitjançant processos bioquímics complexos que només la biologia i la medicina podran frenar i, eventualment, evitar. La resta dels humans ens hem de centrar en evitar la primera part del procés, la física. En hem d’enfocar en no emmalaltir. Les metgesses ens diuen que la porta d’entrada del virus són la boca, el nas i els ulls. Sabem per on entra el virus i quin és el trajecte físic que segueix per fer-ho. Posar-l'hi difícil és, conceptualment, factible.

El moviment de gotes i aerosols a l’aire és un fenomen ben estudiat científicament. En absència de corrents d’aire, les gotes més grans cauen a terra pel seu propi pes en un parell de metres. Això no obstant, és sabut que les gotetes més petites arriben més lluny i que els aerosols poden romandre en suspensió durant molts minuts, fins i tot hores, i escampar-se per tota una habitació. Així doncs, com més distància hi hagi entre persones, menys probable és que el virus pugui ser transportat en quantitat suficient, sobretot en espais reduïts.

Si una porta principal d’entrada del virus són la boca i el nas, se n’ha de tapar l’accés. Tothom. És sorprenent que algunes organitzacions occidentals encarregades de la salut pública encara no ho recomanin com a mesura obligatòria. Les asiàtiques sí que ho fan, emfàticament. Convindria aprendre’n, atesa la gran experiència que tenen. Les mascaretes bones, les FFP3, s’han de reservar per als sanitaris, per a les botigues de primera necessitat, per als serveis essencials on calgui contacte amb gent, i per a les persones que sàpiguen que estan infectades. Un gran nombre d’aquestes darreres romanen asimptomàtiques i no saben que ho estan i, per tant, si no és obligatori per a tothom portar mascareta, moltes d’elles no en porten.

En entorns amb càrrega viral baixa, les mascaretes menys sofisticades ajuden. També les casolanes, si estan ben fetes. Hi ha estudis científics aprofundits de la capacitat de filtratge de diversos teixits d’ús quotidià. Davant del dubte, doble capa. Hi ha estudis científics rigorosos realitzats amb enregistraments en vídeo observant grups de gent en condicions no estressants (estudiants en una aula, passatgers de tren) que indiquen que les persones es toquen de forma inconscient la boca, el nas o els ulls, cada pocs minuts. Com diuen els epidemiòlegs, rentar-se les mans és clau, però fer-ho tan sovint no és factible. En canvi, portar mascareta obstaculitza tocar-se la boca i el nas. En la nostra cultura portar mascareta és antinatural. Molt millor. Així ens recorden contínuament la sensació d’excepcionalitat i la necessitat d’estar alerta.

La medicina diu que en general cal una mínima càrrega viral perquè els virus no siguin eliminats pel sistema immunitari abans que puguin produir una infecció efectiva. És com amb la radioactivitat natural o l’exposició a raigs X: en dosis molt petites, per sota d’un mínim, en general els seus efectes són tolerables. Augmentar la distància entre persones i dificultar l'accés físic de gotes, aerosols i dits bruts a boca, nas i ulls, redueixen la probabilitat d’entrada del virus al cos, de manera que en molts casos la càrrega viral rebuda pot estar per sota del mínim i que no es produeixi infecció. No fer encaixades de mans, rentar superfícies comunes, netejar envasos i productes on virus actius es puguin haver dipositat i, en general, estar sempre molt vigilants a cada acció que fem que pugui facilitar el trasllat físic del SARS-CoV-2 de persona a persona, tenen el mateix objectiu.

Tot això és exagerat? L’actitud que mantindrà controlat un virus tan encomanadís com el SARS-CoV-2 sense confinament absolut no és la de “probabilitat petita”, sinó la de “probabilitat zero”. El rigor paranoic només haurà de durar unes setmanes. Quan la càrrega viral de l’entorn sigui petita, la probabilitat de transmissió física encara ho serà més. Mentrestant, cal actuar individualment amb una actitud adreçada a assolir probabilitat zero. A vegades es diu que els ciutadans no entenem el concepte de probabilitat. Els exemples sofisticats potser no. Però absolutament tots entenem que la manera segura que no ens toqui una rifa és no tenir cap butlleta.

Amb una organització col·lectiva adequada i una actitud individual rigorosa, aviat es podrà relaxar la situació de confinament total, cosa per altra banda imprescindible. Amb precaució i actitud, podrem començar a remuntar. Amb autoseparació entre persones tan gran com puguem i amb l’accés a boca, nas i ulls obstaculitzat, l’enemic ho té físicament difícil per encomanar-nos i propagar-se. La medicina trobarà remeis i eventualment vacunes i aleshores ja no caldrà la paranoia. Ens tornarem a abraçar i a petonejar i a treballar amb il·lusió renovada, per recuperar tot el perdut. Mentrestant, actitud “contagi 0”.

El petit mòdul Odyssey de l’Apollo 13 va arribar suaument a les aigües de l’oceà Pacífic Sud prop de les illes Samoa, amb els tres astronautes sans i estalvis, el dia 17 d’abril de 1970. D’aquí dues setmanes en farà exactament 50 anys. Celebrem l’efemèride com es mereix. Proposem-nos fermament, totes i cadascun de nosaltres, arribar a aquell dia amb el SARS-CoV-2 fora de casa. Fora de totes les cases.

Contagi 0