Muntadas: una conversa amb el món
Tot artista representatiu aporta una singularitat pròpia i diferenciada a través del seu llenguatge. A la corrua dominant d'artistes visuals i filològics d'arrel progressista, construïda ideològicament a Catalunya en la llarga Dictadura, cadascú hi contribuïa amb una poètica de l’ultralocal universal feta de signes identificables en el que és personal que es vol, alhora, col·lectiu. L'especificitat d'un Miró o un Tàpies s’explica perquè tot partint d'una gestualitat iconogràfica anònima, el signe propi els fa identificables.
L’adhesió del públic a aquesta aventura artística feta d'individualitats inconformistes amb el sistema s'assolia més per compenetració que per comunicació. Una línia de continuïtat i salts ha prosseguit fins avui i ha ofert un paisatge d’excepcionals artistes monogramàtics subjectius.
El triomf d’aquest art poètic i d’abstracció, fet d'individualitats extremes amb programes compartits, nascut amb les avantguardes, fou traspassat d’Europa a Nord-amèrica en plena ocupació feixista de les grans capitals de l’art, de Berlín i París cap a NY. L’art modern, símbol de la llibertat, jugarà en les democràcies liberals un paper en oposició al dictat del realisme social dirigit que té la finalitat d’adoctrinar i educar les masses. L'art lliure tingué un preu en el mercat. Alliberar-lo del seu sistema tancat en un sistema d'ordre i de valors (museu-galeria, codificació-bon gust) fou tasca prioritària d'una generació d’artistes contestataris formats a les universitats en plena revolta a finals de la dècada dels seixanta del segle passat per un canvi de vida que escapés de la dialèctica binària entre el capitalisme imperial i el comunisme autoritari.
A Catalunya, en el franquisme tardà, en plena lluita per les llibertats, el grup d’artistes conceptuals foren els més virulents per treure l’art de la seva formalitat en l'espai bidimensional de la pintura i en la totemització de l'escultura antropomòrfica o abstracta. L'art havia d'arribar a les noves masses des de nous comportaments, nous mitjans tecnològics i nous espais d’exhibició, més analítics. Dos corrents dominants: la sociològica substituïa l’art de la introspecció freudiana, i la lingüística alterava la mediació publicitària consumista i els missatges d'ordre polític tancats. L’artista doncs havia de deixar de ser un ídol de la tribu per ser un treballador crític amb els instruments dels nous llenguatges de la comunicació a fi d'activar una lectura oberta, ensems pública i individual, no estandarditzada dels artefactes artístics. El Grup de Treball obrí una via d’aigua al cànon català establert per la generació de l’art lliure.
Antoni Muntadas, que en formava part tot i haver-se instal·lat en plena joventut a Nova York, deu ser l’artista català que millor representa el canvi que va de la recerca d’una identitat local múltiple a l’escena global que l’aprima. Un terratrèmol que representa a Catalunya, historiogràficament, un canvi de paradigma en la poètica dominant d’un art subjectiu per una nova línia d’art de caràcter sociopolític.
La resensualització dels subsentits en el cos de l’artista i de l’espectador, i el marc sociocomunicatiu i comunitari van ser les primeres propostes d’un Muntadas el qual, ben aviat, desplegarà el seu fer més amb procediments i mitjans no considerats artístics des de fora del mercat en exercicis intel·lectuals amb vocació clara d’interpel·lació. El NY que Muntadas es trobà no corresponia al Somni Americà.
La carrera armamentista, el sacrifici de la joventut en els conflictes armats, les crisis econòmiques, la inestabilitat en els processos democràtics, el control sobre el mercat, el consum massiu del turisme, la manipulació informativa en els mass media, el control dels missatges polítics, el protocol de la història són temes d’ahir que ho són de sempre en el marc local i en el global.
Quan Muntadas estampà el treball 11 de setembre de 1974 - 11 de setembre de 1978 en el diari artístic i alternatiu mallorquí Neon de Suro, de distribució gratuïta, alguna cosa havia passat en el marc català i internacional. L’artista s’havia dedicat a arxivar, mostrar i contrastar la primera pàgina d’importants diaris internacionals (The Daily Telegraph, El Noticiero Universal, Le Monde, Herald Tribune, Corriere della Sera, De Telegraaf) amb una data d’alta significació històrica i política a Catalunya i a Xile. Cada diari oferia el punt de vista, la variació. Cinquanta anys més tard, l’11 de setembre és també una data de la confrontació global.
Des del Tàpies demiürg i ordenador —ell i la colla constructora del pla nacional d’art de la modernitat—, no conec cap altre artista català que, com Muntadas, s’hagi convertit en un humil referent per a les generacions d’artistes actuals, formats en les universitats de l’anomenada societat del coneixement en la postcaiguda del Mur de Berlín. El taller d’aquest artista ciutadà del món és l’observació empírica al carrer i la lectura de la premsa, i el seu camp d’acció, espais culturals públics. La materialitat poc importa: comentaris, sentències, enregistraments. La seva proposta a l'ARA ens fa mirar el món de nou des de l’art i ens interpel·la en alt grau.