Durant ni més ni menys que dinou segles, la inferioritat de les dones respecte dels homes no es posava en dubte, i de vegades ens n’oblidem. Sense anar més lluny, a finals del segle XIX, Gustave Le Bon, sociòleg i físic francès, escrivia: "Hi ha una gran quantitat de dones el cervell de les quals presenta una mida més semblant a la del goril·la que a la de l’home, que està més desenvolupat. Aquesta inferioritat és tan òbvia que ningú en pot dubtar ni per un moment; tan sols té sentit discutir-ne el grau. Tots els psicòlegs que han estudiat la intel·ligència de la dona, així com els poetes i novel·listes, reconeixen avui que està més propera a la del nen i a la del salvatge que a la de l’home adult i civilitzat" (Revue d’Anthropologie, número 2, 1879).
Així ho defensava Le Bon, tot un científic, i quan ho escrivia, el moviment feminista ja havia nascut. Primer, a França, després de la Revolució Francesa, i ja al segle XIX, amb el moviment sufragista (defensor del dret a votar de les dones), als EUA i a Anglaterra. Una mica més tard, el moviment va travessar els mars i, a Nova Zelanda, el 1893, les dones ja podien votar. El van seguir Austràlia, el 1902; Finlàndia, el 1906; Noruega i Suècia, uns quants anys després; Rússia, el 1917; EUA, el 1920, i Espanya, el 1931. Després de la Segona Guerra Mundial, el 1945, les dones –que havien participat activament en la societat durant el conflicte– ja no volien ser mai més “esposes submises”, i la majoria dels països van acceptar el sufragi universal.
A casa nostra, però, un cop finalitzada la Guerra Civil espanyola, tots els avenços que s’havien produït durant la Segona República van ser anul·lats pel règim franquista, que va fer tornar la dona a l’àmbit domèstic i va establir una nova situació, en què home i dona responien de manera diferent davant la llei, com quedava especialment recollit als codis civil i penal de l’època. Tornaven les velles teories de la superioritat física i intel·lectual de l’home, que s’havia d’encarregar en exclusiva dels assumptes públics i de proporcionar ingressos a la família. El permís marital es necessitava per a gairebé tot. Així ho recollia el Codi Civil espanyol del 1958, on es declarava que la dona havia d’obeir el marit; que el marit sempre era l’administrador dels béns; que la dona estava obligada a seguir el marit on ell fixés la residència, i, a més, que ell era legalment el representant de la seva muller. També, pel que fa als fills, les decisions pertocaven al pare i, fins al 1975, les dones no podíem ni tan sols obrir un compte corrent en un banc sense permís. En el terreny penal, l’adulteri era delicte per a les dones, però no per als homes; perquè fos delicte per a ells, hi havia d’haver amistançament.
Això, que sembla molt llunyà i que jo mateixa em sorprenc d’escriure-ho, va formar part de la nostra infància i joventut. Finalment, amb l’arribada de la Constitució de 1978, es va establir la igualtat davant la llei d’homes i dones, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Ara bé, aquesta igualtat teòrica sens dubte necessitaria un fort impuls social per esdevenir una realitat.
I què ha passat en tot aquest temps? Doncs que lentament aquesta igualtat s’ha anat implementant en gairebé tots els àmbits, amb més o menys celeritat i de maneres diferents, però sens dubte amb convenciment. Tanmateix, com en moltes altres coses, ha passat una cosa que almenys a mi em semblava que no passaria: torna a aparèixer una ombra sobre el moviment per la igualtat. I és que la pèrdua del patriarcat dels homes té les seves conseqüències.
Segons sembla, hi ha una important reculada en la defensa del feminisme, especialment en els joves i més en ells que en elles; però del cert que el que veiem és preocupant. El possible control sobre les dones no serà, evidentment, igual que al segle passat, però inquieta especialment la violència digital: el 80% de les joves espanyoles entre setze i vint-i-quatre anys n'han patit, segons dades del ministeri d’Igualtat.
Diumenge, 8 de març, una persona molt propera, la meva neta Carlota, fa setze anys, i quan me la miro, quan hi parlo, quan veig la seva fortalesa i el seu convenciment, penso que és impossible que determinades coses tornin a passar. Però també penso que això no és només qüestió de les dones: homes i dones hem de ser conscients dels riscos existents. Per això, una vegada i una altra, repetiria el lema: “Mai més”.
