El maig
It’s may, it’s may, the lusty month of may, cantava una feliç i joveneta Vanessa Redgrave en aquella meravellosa pel·lícula sortida d’una comèdia musical, Camelot. Vanessa Redgrave hi feia de reina Ginebra; Richard Harris, de rei Artús, i Franco Nero hi feia de Lancelot. És a dir, de latin lover amb armadura. Tot plegat amanit amb una estètica prerafaelita. Camelot, el somni, la utopia, sempre és impossible. I el film acabava amarat de nostàlgia entendridora. I sí, ja som al maig, a l’esponerós mes de maig. Aquest any amb sequera malgrat les tímides plugetes que han caigut fins ara. (No sé si esponerós és una bona traducció per a lusty, li falta sensualitat). De moment, hi ha hagut concerts del Boss, amb Obama i Spielberg de guàrdies d’honor. Hi ha hagut la visita d’Obama a Montserrat. Això n’ha estat només el pròleg d’abril, amb Sant Jordi i la Moreneta. I hi ha hagut el concert de la Filharmònica de Berlín amb l’Orfeó Català a la Sagrada Família, per inaugurar el mes, el dia primer, el dia de les manifestacions i del muguet. Quin horror, la Sagrada Família, la icona de Barcelona, la nostra Torre Eiffel, quin monument a la lletjor i a la mentida, una imatge del nostre temps. Barcelona, la capital, cada dia més desvirtuada per la senyora Ada Colau, sumida en el somni d’un turisme perpetu i insostenible, s’està fent digna de la seva icona.
Com serà aquest mes de maig? Plourà suficientment i bé? Floriran els jardins, com feien abans?
Quan jo era petit, el mes de maig era el mes de Maria. Als hermanos Maristes, on jo anava, se celebrava amb gran esplendor. Cada dia anàvem tots a la capella, on el perfum de les flors es barrejava amb l’olor peculiar que fan els nens, sobretot els adolescents, carregats d’hormones. L’altar sobreeixia de flors de tota mena. Lliris d’aigua i lliris de Sant Josep, és a dir, assutzenes, amb el perfum carregós i marejador, tan simbòlics, erectes i plens de saba apegalosa. Roses, esclar, peònies, xeringuilla, nebulosa, clavellets blancs. Tot plegat en un garbuix sense sentit. Un hermano manxava a l’harmònium i s’esplaiava amb el largo de Haendel o amb l’anomenada meditació de Thais, de Massenet. Després, mossèn Martirià, el capellà del col·legi, ens alliçonava sobre la gran i única virtut d’aquells anys, la castedat. Ell en deia puresa. Com si la vida fos impura i n’haguéssim de fugir. Havíem d’estar a l’aguait. El dimoni ens vigilava. Ell deia las fuerzas del mal. I ens posava exemples horrífics en què els pobres infractors explotaven pels aires després de combregar en pecat mortal i coses d’aquestes. Mentrestant, les flors de l’altar lluïen inconscients i autosatisfetes els seus òrgans sexuals, com si volguessin desmentir les pietoses paraules i ens inundaven amb les onades dels seus perfums barrejats i embafadors. Al final, cantàvem l’himne del col·legi: Tremolando con fe y con valor / del Colegio la enseña sagrada, / prometemos llevar con honor / la bandera de la Immaculada. Sí, tot es feia en castellà, evidentment, les classes, les oracions, les plàtiques.
Per guarnir l’altar, havíem de portar flors: Venid y vamos todos / con flores a porfía, / con flores a María / que madre nuestra es. Quan era molt petit em pensava que Porfía era una altra senyora, amiga de Maria, que és la que era la nostra mare. Els que a casa seva tenien jardí, portaven flors dels seus jardins. Els que no en teníem, anàvem a pidolar a famílies conegudes que sí que en tenien. La meva àvia Domingueta era neboda d’un capellà que tenia un jardí que donava sobre l’Onyar. Era un jardí ple de flors. Sobretot assutzenes i roses. Roses d’aquelles antigues, una mica badoques i molt perfumades. Quan hi anava en tornava amb un bon pom. Altres vegades pujava al jardí de can Murtra, al carrer de la Muntanya. Tot i que la tieta Enriqueta era més de cultivar l’hort i de criar gallines, també tenia flors i me’n donava… Vells jardins de Girona, jardins secrets, tancats entre parets, molts ja inexistents, records d’un Camelot de la infantesa en què tot era possible. Créixer és anar tatxant possibilitats de la llista. I quan un arriba a una edat tan provecta com la meva, ja gairebé ho té tot tatxat.
Acabarem el mes de maig amb eleccions municipals. Jo estic empadronat a Barcelona. I no sé a qui votar. Si pogués votar a Girona, seria tota una altra cosa… Ja m’ho pensaré. Encara tinc temps. Només desitjo una cosa: ja que no podem enderrocar la Sagrada Família, que, com a mínim, enderroquem la senyora Colau. Que no faci més disbarats.
