Maillol i Togores
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
El pintor Togores i l’escultor Maillol es van conèixer personalment l’estiu del 1921, quan el pintor català, fill de Cerdanyola, ja lligat per contracte amb Henri Kahnweiler, el famós marxant parisenc que havia llançat Picasso, el qui havia fet la carrera de Braque i de Dérain, primer editor d’Apollinaire i de Max Jacob, davallà de Paris a Banyuls amb el propòsit de trepitjar terra catalana i de pintar-hi tot l’estiu. La compenetració de tots dos artistes des del moment de llur coneixença fou instantània. La pintura de Togores que havia impressionat tan favorablement Max Jacob i Kahnweiler, va despertar encara més l’entusiasme de l’escultor. [...] Maillol i Togores es veien sovint. Des de l’adolescència, Togores, a conseqüència d’una meningitis, era completament sord. Maillol volgué aprendre de seguida de parlar-li amb els signes de les mans. [...] S’entenien amb mitges paraules. A voltes no tenien necessitat d’enraonar.[...] La visió justa i el gran cor de l’escultor contrasten vivament amb el silenci que es va mantenint al voltant de Togores i de la seva obra en el seu propi país, i amb certes exultacions -catalanes i universals- davant alguns ismes contemporanis que un altre dia, si reneix la sensatesa en l’art, potser no ens faran quedar gaire bé. En començar la guerra civil espanyola, Maillol s’inquietava de no tenir notícies del seu amic, tot i que “Picasso -li feia saber en una carta- m’ha dit que res no heu de témer”. Li ofereix de tornar a París, “allà on heu de ser definitivament reconegut. Jo -continua- faré tot el possible per ajudar-vos”, i, efectivament, l’ajudà materialment i en esperit. Les cartes que Maillol, malgrat la seva grande paresse à écrire va adreçar a l’insigne pintor català en són una prova entranyable. Vaig ser testimoni del viu sentiment que la mort de Maillol, en accident d’automòbil, el 1944, va produir en l’ànim de Togores. L’escultor havia dit: “Si pogués deixar sis obres mestres, ja estaria content”. No hi ha dubte que n’ ha deixades força a més. Vint-i-sis anys després, en una tràgica comunitat de destins, moria a Barcelona, i també a conseqüència d’un accident de circulació, el nostre pintor-humanista. Arístides Maillol havia escrit en unes ratlles adreçades a Kahnweiler: “Togores és l’artista de la nostra època que s’ha acostat més a Rafael”. Togores em va pregar que, en vida seva, m’abstingués de fer pública aquesta frase. No costa d’endevinar per què. Però fou Maillol, el magne escultor de Mediterrània, qui la va escriure.
