La majoria d'edat de les dones

La Il·lustració no és un capítol antic i superat de la història de les idees, sinó el nucli normatiu de la democràcia liberal. És, sobretot, l’aposta política per substituir la submissió a la tradició, al dogma, al caprici del poder, per l’autonomia, i substituir l'autoritarisme per la crítica. Kant ho resumia quan deia que la Il·lustració és “la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat autoimposada”. I amb l’avenç de la foscor reaccionària caldrà recordar que la llum és preferible a les tenebres i que la defensa de la democràcia continua. 

Aquesta “sortida” de la minoria d’edat no és només moral; és institucional. La democràcia liberal no promet virtut, sinó límits: límits al poder, límits als que volen que la veritat revelada es converteixi en llei, límits a la temptació d’imposar una identitat única. La Il·lustració no és un entusiasme naïf pel progrés; és un conjunt de garanties: separació de poders, drets fonamentals, llibertat d’expressió, pluralisme. Tot allò que impedeix que el poder esdevingui absolut o confongui o subordini la llei dels humans a la llei de Déu. 

Quan aquesta herència s’afebleix, el que trontolla no és només la cultura política, sinó la democràcia mateixa, que exigeix esforç perquè necessita ciutadans crítics, institucions vigilants i una esfera pública capaç de discutir sense excomunicar. 

En aquest punt, la laïcitat deixa de ser un detall cultural per convertir-se en una peça estructural. La laïcitat no és hostilitat a la religió; és neutralitat de l’Estat davant les conviccions. És el mecanisme que garanteix que l’espai públic es governi amb normes discutibles i compartibles, no amb dogmes. Sense laïcitat, la democràcia perd el seu terreny neutral; sense Il·lustració, la laïcitat, en lloc de protegir drets, els restringeix en nom d’una suposada cohesió cultural. La laïcitat democràtica, i també l’aconfessionalitat de l’estat, no va contra les creences; és contra el privilegi polític de qualsevol creença.

El dret de les dones és una peça central del projecte democràtic, i no una agenda sectorial. És una lluita pel dret a existir com a subjectes lliures, autònoms i amb veu pròpia. Quan es qüestiona la llibertat sexual de les dones, quan es banalitzen els abusos, quan es pretén definir la seva identitat des de fora, el que es fa és negar-los aquella “majoria d’edat” que la Il·lustració proclamava. L’obscurantisme, sigui religiós, cultural o polític, no ataca només drets concrets: ataca la idea mateixa de la dona com a ciutadana.

Els drets de les dones són una expressió contemporània dels drets fonamentals. Defensar la llibertat sexual, la integritat física, la veu pública i la plena ciutadania de les dones és defensar el cor mateix de la democràcia liberal. Quan l’obscurantisme –sota formes diverses– intenta limitar aquests drets, el que posa en qüestió és la promesa il·lustrada de ciutadanes adultes. La laïcitat n’és la forma institucional; el feminisme, una de les seves expressions més exigents. La persistència d’una idea radical: que les dones –com tots els éssers humans– són subjectes lliures, autònoms i amb veu pròpia. Sense això, no hi ha Il·lustració; i sense Il·lustració, la democràcia es buida.

El debat sobre el burca a Espanya no pot reduir-se a una pugna identitària ni a una confrontació cultural. Si es vol situar en el terreny de la democràcia liberal, la qüestió central és una altra: com es protegeixen millor els drets fonamentals de les dones com a subjectes autònoms, amb cos propi, identitat jurídica i veu pública? Una societat que proclama la igualtat entre homes i dones no pot ignorar que l’ocultació integral del rostre –quan està vinculada a mandats religiosos o pressions comunitàries– és una forma d’invisibilització civil.

L’argument no és contra una fe, sinó contra qualsevol pràctica que situï les dones sota estàndards més restrictius que els dels homes. Les dones musulmanes tenen els mateixos drets que les no musulmanes: llibertat individual, autonomia corporal, capacitat de decidir sense tutela. La llibertat religiosa és un dret fonamental, però no és absolut: troba el seu límit quan entra en conflicte amb la igualtat i la dignitat de la persona. 

La lluita contra la subordinació de les dones no és un pamflet. És un gest, una reivindicació contínua. Sigui a l’illa d’Epstein, al despatx del superior jeràrquic policial, a la sala de reunions o al carrer. Professin la religió que professin i tinguin la professió que tinguin, les dones tenen els mateixos drets i dignitat que els homes i el primer dret és a la pròpia existència com un ésser adult en una democràcia.