Malbaratament

Llegim a l’ARA una dada més, amb un tant per cent més, que ens permet dir un cop més que cada casa és un món, però que, tot i això, esfereeix. “Cada ciutadà de la Unió Europea genera 132 kg de residus alimentaris i llença 12 kg de roba i calçat cada any”. Europa “pretén” (quin verb tan poc compromès) que cada estat membre compleixi objectius. “Per llei, a tot estirar el 3 de desembre del 2030 les empreses productores hauran de reduir un 10% el malbaratament alimentari en el processament i la fabricació dels menjars, i el comerç detallista i els restaurants (així com les llars) l'hauran de disminuir un 30%".

No entenc de quina manera volen que es faci, això. ¿Vindran a casa nostra i miraran si una taronja de la bossa de l’altre dia ja té penicil·lina? ¿Comprovaran que el pa sec es converteixi en pa ratllat i el pa ratllat no s’ompli, a la llarga, d’insectes? ¿Les empreses –per exemple, els supermercats– hauran de llençar un deu per cent menys del que llencen normalment? Per què un deu per cent? Per què no un nou o un onze?

No fa gaire que estàvem tots molt contents i satisfets pagant tapes de disseny a 50 euros. I paral·lelament deien, també molt contents i satisfets, que els catalans són garrepes, que treuen pa de les pedres. La nostra cuina és aprofitament: sopes de pa, per aprofitar el pa sec; canelons, per aprofitar el rostit; arrop, per aprofitar la fruita i la verdura que es queda a l’hort a la tardor… Fins i tot el pa amb tomàquet serveix per aprofitar el pa del dia abans. Al final, el temps ens dona la raó. Jo sempre dic, a casa, que si poséssim un euro en una guardiola cada cop que mig carbassó se’ns fa malbé o que no aprofitem les restes d’un peix que hem fet per dinar ens n’adonaríem. La meva àvia deia: “Que no sigui l’aigüera la més ben alimentada”, referint-se al fet que no s’hi podia llençar ni l’aigua de bullir els cigrons. Tenia raó. Estem bojos.