Maragall i els ametllers (1927)
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús
Article de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) a D’Ací i D’Allà (I-1927). Demà, a les 12, com cada segon diumenge de febrer, es reprèn al cementiri de Sant Gervasi l’homenatge a Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911). El 2021 el va restringir la pandèmia. Enguany, a l’entorn de la seva tomba i de l’ametller florit, la celebració tindrà un caire més intens d’esperança.
Els ametllers no trigaran a florir. És gairebé segur que en alguna de les delicioses valls de Collserola, d’aquesta serra que arrecera la ciutat i que el mal gust i la pedanteria han batejat Tibidabo, ja hi ha branques a punt d’esclatar. La flor de l’ametller és la flor de gener i la flor de Maragall. Ningú com els poetes ens revela tan aviat i tan exactament les seves preferències florals. No costaria gaire, després d’una lectura atenta, d’atribuir a cada un dels nostres lírics una flor preferida. La de Verdaguer potser resultaria que és el lliri; la de Josep Carner, la rosa... La de Maragall és l’ametller. L’ametller, i, tal vegada, la ginesta. Una per a l’hivern i una altra per a l’estiu. [...] En els seus articles i en les seves poesies, la flor blanca esdevingué aviat el símbol de la llibertat i la flor groga el símbol de la catalanitat. Escolteu les seves paraules: “Jo, de l’ametller en diria l’arbre de la llibertat i en plantaria un a cada casa, per ensenyança. I els nostres fills naixerien lliures, i les nostres filles deslliuradores d’esclaus: dels esclaus de l’ordre, dels esclaus de la prudència, dels esclaus de la mort”. Aquesta era, per a Maragall, la lliçó dels ametllers; una lliçó de coratge i d’innocència, de llibertat i fins de desordre. Lliçó picant en llavis d’un bon burgès, habitant una torre de Sant Gervasi i cap d’una família nombrosa! Al costat d’aquesta reflexió, en prosa, quantes vegades els versos del poeta ens han comunicat la seva esgarrifança instintiva! Arriba, en la seva adoració a l’arbre de la florida primerenca, a recollir en un dietari les etapes del miracle. 23 de gener: Avui per la primera i dolça volta / m’ha sorprès la blancor dels ametllers / traient el cap per sobre dels recers / de l’hort blanc de les monges caputxines; / semblaven esfereïts / de sentir-se tan florits / tots sols entre les boirines. 6 de febrer: Avui semblaven valents / i semblava que cantaven / afrontant a tots els vents / i les neus que els vents portaven. / Sota les neus imminents / cantaven de l’alegria / d’haver florit innocents / abans de l’hora i del dia: / des del fons dels jorns vinents, / plorant, les Primaveres els beneïa. En una altra poesia, molt curta, trobem també la joia de l’home de ciutat que en un dia d’hivern, enfilant-se muntanya amunt, descobreix en una horta o en un jardí la blancor lluminosa dels ametllers: A mig aire de la serra / veig un ametller florit. Déu te guard, bandera blanca, / dies ha que t’he delit! / Ets la pau que s’anuncia / entre’l sol, núvols i vents... / No ets encara el millor temps / però en tens tota l’alegria. El nostre gran poeta no demanà explícitament, com Alfred de Musset, quin arbre volia al peu de la seva tomba […]. Però em sembla que els amics i admiradors del poeta Joan Maragall hauríem de procurar que arran de la seva sepultura, en el petit cementiri de Sant Gervasi, florís cada any l’arbre que ell havia estimat tant.
