31/3: Estat del revés

QUAN ALGUNS MITJANS i observadors internacionals rellevants posen en dubte que l’independentisme català fes servir la violència, no estan discutint un aspecte lateral de la versió espanyola dels fets. N’estan discutint el nucli. L’existència d’una revolta catalana violenta és la pedra angular de la repressió espanyola del Procés. Si no hi ha violència, no hi ha rebel·lió; si no hi ha rebel·lió, no té sentit la presó preventiva; si no hi hagués empresonaments i exilis, Puigdemont seria des de fa setmanes el president d’una Generalitat sense article 155. En la lògica d’un estat democràtic, si hi ha al principi uns fets violents, hi ha després una resposta contundent per part de l’estat. Primer hi ha els fets, després les conseqüències. Quan es posa en dubte que hi hagués violència, es posa sota sospita automàticament l’ordre d’aquest relat: potser no és que uns fets comportin unes sentències, potser hi havia una sentència inicial i a partir d’aquesta decisió política -escapçar l’independentisme, tal com va verbalitzar Soraya- s’ha anat construint la narració dels fets, a mida, que permet dictar-la. L’Estat de dret va dels fets a les sentències. Si es va de les sentències als fets, no hi ha estat de dret, sinó un estat del revés.