Marx, i Jesús, i José Antonio, i Woijtila

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLes característiques polítiques d’un govern autoritari, el de Franco, havien atret lògicament un grapat d’intel·lectuals i universitaris (llatinoamericans) que hi simpatitzaven; alguns, fins i tot, es beneficiaven de beques oficials i s’erigien en defensors del nebulós ideal falangista: poetes com Ernesto Cardenal i Pablo Antonio Cuadra professaven devoció a la figura immarcida de José Antonio, abans de convertir-se religiosament, com el primer, a l’ideal revolucionari i sucumbir a l’encís de líders carismàtics con Castro i Guevara. Aquest és un fragment de les, d’altra banda, malaguanyades, memòries de Juan Goytisolo, suara publicades amb el títol Coto vedado. Així, doncs, mossèn Ernesto Cardenal, sacerdot, poeta, marxista, castrista, guevarista (però el Che Guevara va morir: un respecte) i ministre de la també malaguanyada revolució de Nicaragua, pot afegir a aquests títols el de filofalangista i joseantoniano. Perfectament coherent, i no sé com no se’ns havia acudit abans. D’aquests espècimens, n’han florit sempre i tothora, i en algunes èpoques i circumstàncies més que no pas en d’altres, en les nostres posem per cas. [...] José Antonio volia, els espanyols i els no espanyols, meitat monjos meitat soldats, reduint a espanyolada una constatació històrica: que Espanya, allò que diuen no saber què és, ha estat i és això: obra només de monjos i de soldats, no apta doncs ni per a relativistes ni per a ciutadans. Trenta anys després, el Cardenal joseantoniano d’aleshores no ha canviat ni un pèl: més capellà que el papa de Roma i soldat-ministre de l’ex revolució i actual Sistema nicaragüenc. El papa de Roma, el no menys sistemàtic Woijtila, ha prohibit a Ernesto Cardenal de dir missa, posa límits a un capellà proveït de tots els ets i uts. O aquest papa no sap de què va la pel·lícula -com diu el pare Batllori, pot ser papa un aristòcrata o bé un pagès, però mai un obrer especialitzat- o hi ha un malentès entre germans. [...]