Matins triomfants
Cada any, quan s’acaba l’estiu, dedico unes quantes estones a fer l’àlbum de fotos de l’any. Ho faig al mes d’octubre perquè encara tinc les vacances recents i recordo els llocs dels pobles on hem estat i els monuments que hem visitat. Les fotos de l’estiu ocupen el 80% de tot l’àlbum, després amb quatre pàgines escadusseres en tenim prou per cobrir tardor, hivern i primavera.
Aquest any, les fotografies em traslladen a la Provença francesa i torno a assaborir els formatges i a sentir el brogit del mercat de L’Isle-sur-la-Sorgue o el silenci d’un dia festiu als carrers del petit poble de Ventabren.
La majoria de les fotos m’evoquen un moment viscut: si estàvem cansats, si acabàvem de riure d’alguna broma, si teníem gana, si algú havia fet una confidència inesperada. Com diu Cesare Pavese: “No es recorden els dies, es recorden els moments”.
La frase del poeta italià m’ha fet pensar en la M., que diu que fa “fotografies sense càmera”. Quan està vivint un moment bonic tanca els ulls un instant i el guarda. Una posta de sol a la platja, una estona de jocs amb els fills, una passejada pel bosc en solitari. Va fent fotografies mentals i les guarda a la carpeta de l’estiu. Diu que després, a l’hivern, a casa, quan fa fred i tot és gris i avorrit, tria una d’aquestes fotografies i li arriben els colors i els sorolls i les olors de l’estiu.
A la novel·la Un home de paraula, Imma Monsó explica que la seva filla petita quan vol recordar el seu pare mort fa el mateix que la meva amiga –i que Pavese– però adaptant-ho al vocabulari informàtic, més propi de la seva edat. La nena repassa els records concrets que té desats en diverses carpetes i quan n’ha triat un hi clica al damunt i el record s’obre, esponerós, i el pot reviure.
Guardant les fotos dels dies de vacances familiars, miro els rostres dels fills i els nebots, que estan contents de poder passar uns dies junts. I els seus somriures em porten al cap una altra frase que, durant anys, vaig dur escrita a la carpeta dels meus apunts: “Quan s’és jove, es tenen matins triomfants”. És exactament això: a les fotos de grup tots somriem i fem cara d’estar bé, però els seus ulls tenen una llum que els nostres no tenen.
I llavors em pregunto quant els durarà. Sense voler-ho, repasso les dificultats a les quals s’han d’enfrontar: una feina atractiva i amb sou presentable (cap d’ells hi confia, tot i que la majoria s’han preparat i són treballadors); un lloc per viure (no aspiren a un pis per a ells sols o en parella, busquen una habitació i tot i així els resulta molt difícil fer encaixar els sous miserables amb els lloguers desproporcionats).
Aquesta és la situació personal que els espera, en un món amenaçat pel canvi climàtic (ara sembla que ens comencem a creure que va de veres, ara que potser ja no hi som a temps) i pels nous feixismes i per uns mitjans de comunicació poc fiables, que presenten com a model el triomf econòmic fàcil i ràpid per sortir a la tele a presumir de la teva incultura.
¿Que alguns són maleducats i destralers i no respecten l’entorn ni els veïns? Cert. Però hi ha dies que em pregunto com es canalitza, a aquesta edat, la ràbia que necessàriament deuen sentir.
Els ho estem posant molt difícil perquè tinguin matins triomfants. I, tanmateix, la joventut és poderosa i en els somriures hi veig les ganes de viure. I, com deia Dalí: “El que no m’agrada de la joventut actual és que jo ja no hi pertanyo”.
