Medalles a l’esforç, al sacrifici i a la perseverança
Diumenge es van tancar els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro amb un balanç de 17 medalles per a la delegació espanyola, les mateixes que ara fa quatre anys a Londres, però amb més ors: dels tres obtinguts a la capital britànica als set a la ciutat carioca. Un botí que sovint canvia per ben poc. La badalonina Mireia Belmonte es va imposar en els 200 papallona per només tres centèsimes i després de remuntar davant l’australiana Madeline Groves i la japonesa Natsumi Hoshi. Tres centèsimes entre l’or de Rio i la plata que havia fet a Londres. Allà Belmonte va demanar al seu exigent tècnic, Fred Vergnoux, poder aconseguir l’or. Ell li va prometre un infern de feina per poder tocar el cel. I així ha sigut. Darrere d’aquest metall hi ha més de 1.000 dies d’entrenament a la piscina i setmanes amb més de 120 quilòmetres nedats. Ha sigut el premi al sacrifici i a l’esforç, tot un exemple de superació.
La perseverança ha sigut el gran secret de la basca Maialen Chourraut, que amb 33 anys, i després de 15 en competició, va aconseguir la seva primera medalla d’or en uns Jocs en la modalitat de piragüisme. Chourraut va demostrar que és possible ser esportista d’alt rendiment sense haver de renunciar a la maternitat. El taekwondista de Vilafant Joel González no va poder revalidar l’or de Londres, però la seva voluntat de no rendir-se mai -el 2015 va patir una greu lesió al genoll- li va permetre obtenir el bronze. El lleidatà Saúl Craviotto ha guanyat un or i un bronze a Rio. Va pujar per primera vegada en una piragua amb només set mesos. Amb quatre anys ja remava i amb 15 va marxar de Lleida per dedicar-se a aquest esport. Els diners que ha ingressat amb les beques no li han permès deixar de treballar, i ha seguit exercint com a policia.
Aquests esportistes demostren que no només és qüestió de subvencions. De fet, a Rio hi ha hagut més ors tot i el descens dels fons públics. Ens hauríem de preguntar, doncs, fins on arribarien si tinguessin el suport social i econòmic que mereixen. Les administracions han de detectar el talent i han de crear les condicions per explotar-lo, la resta ja la posen els esportistes. Marcar-se objectius i aconseguir-los amb sacrifici i autoconfiança és la lliçó que han deixat aquests i molts altres medallistes de Rio. Tot un exemple en els temps que corren, quan la cultura de l’esforç no sempre ocupa el lloc que es mereix.
