03/11/2020

A la memòria de Raimon Casellas (1910)

2 min
A la memòria de Raimon Casellas (1910)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]

Fa anys que en Raimon Casellas era amb nosaltres: molt abans d’ésser a La Veu de Catalunya, hi era en aquell cercle més ample dels que se senten catalans, i de vegades se creuen enemics nostres, i hi era en aqueixa comunitat més gran encara d’amor a la Ciència que el feu treballar adelerat tota la vida per esbrinar els secrets i enigmes que ens rodegen i que amb ell és possible s’hagin altra vegada perdut. Amb la seva mort queda interromput l’estudi històric de la nostra pintura. Jo no li conec pas encara el successor. Ningú reuneix la doble qualitat de saber llegir el document escrit, la ressenya morta del pergamí, i sentir a la vegada l’obra pictòrica viva, perenne, que, com el radium, al cap de segles de feta despedeix invisibles efluvis de vida. […] En Casellas havia anat a historiador d’art des del camp de la crítica artística; l’Estètica, tornada en part ciència experimental, l’havia portat a l’arxiu i al Museu; havia comprès com és impossible conèixer d’aqueixes coses subtils veient-ne solament el cas actual. [...] I se troba de cop i volta davant de les taules malmeses de la Catedral del Museu de Vic i de les de Terrassa i de tantes, tot just visitades per excursionistes atrafegats [...]. Aquelles escenes de la vida del segle XV li revelen que en la pintura històrica hi ha una vida com en l’art actual i s’entrega a descobrir-la. Cal recordar lo que en Casellas ha fet per la història de la nostra pintura: lo publicat i lo inèdit, l’obra de l’historiador i l’obra del col·leccionista, l’obra solitària d’erudit i l’obra col·lectiva, ajudant a la formació dels museus, a l’organització de les exposicions, a les empreses d’investigació i de descoberta. D’això la gent n’ha vist una part, els treballs de divulgació publicats en diaris i revistes; [...] Se forma entre ses mans el mètode científic, el segle XV s’enllaça geogràficament amb les escoles d’Europa, amb les del Nord sobretot, i cronològicament amb noves sèries que es van descobrint en la terra catalana. [...] Feia temps que li semblava sentir-se sol, sense amics, sense deixebles, sense parentela, sense la descendència que perpetua l’obra. [...] Sentia aqueixa mena de debilitat d’esperit que ha engendrat entre nosaltres una nissaga passiva que llegeix de Miquel Àngel o de Benvenuto Cellini, i troba cosa inútil el cercar la veritat en la mare terra; sentia aqueixa mena de descatalanització que ha planat sobre els homes dèbils que a l’anar a buscar la ciència a les escoles de l’estranger, no han tingut prou força per a conservar la seva pròpia ànima. El símptoma exterior, dintre seu, s’engrandia estranyament, s’agegantava, l’espaordia. I això l’ha mort, i amb ell s’ha perdut quelcom d’irreparable que no reconstruiran les ànimes minúscules, ni es trobava en els llibres. [...]

stats