DIREM MOLTES COSES, però la primera que s'ha de dir i la que s'ha de dir amb veu més forta és que això d'ahir té molt mèrit. Molt. Una organització amateur en el millor sentit de la paraula, que vol dir que s'estima el que fa i que ho fa de forma voluntària i en hores lliures, s'havia ficat en un embolic gegant. Convocar una manifestació de quatre-cents quilòmetres, acabar enllaçant més de tres milions de mans, tot plegat era una bogeria, un repte de convocatòria i de logística amb molts números per punxar. I hauria estat aprofitat pels que van dient que això es desinfla per creure que en tenien una prova. Com que era molt molt difícil i va ser un èxit molt molt rotund, la imatge d'ahir és una força imparable que la política ha de saber aprofitar. Té tant de mèrit moure un milió sis-centes mil persones de forma pacífica i sense caure en provocacions, sense incidents, que en vam tenir una prova lamentable a la nit. L'únic acte violent del dia va ser justament a Madrid, amb uns feixistes atacant amb impunitat la Delegació de la Generalitat. Eren quatre brètols que només es representen a ells mateixos, però l'escena deixa el ministre de l'Interior en una mala posició. La seva actuació prèvia a la manifestació, amb l'intent de prohibició valenciana frenat per la justícia, havia estat més de provocació que de pacificació. I mentre quatre-cents llargs quilòmetres donaven una imatge exemplar uns quants metres quadrats mostraven una desprotecció inacceptable. Fer-ho tan malament també té molt de mèrit.