Mestres soles davant la diversitat
La diversitat, com va dir l’actriu Mina El Hammani en una entrevista, és la realitat. Per ella mateixa no és ni bona ni dolenta, sinó una característica del món actual i de les societats obertes i globalitzades. No cal exaltar-la ni estigmatitzar-la, al meu entendre si existeix el que s’ha de fer és reconèixer-la en el sentit d’admetre que som de procedències, religions, tradicions culturals i fenotips diferents. I el reconeixement no passa, com en les societats multiculturalistes, per un enaltiment d’elements simbòlics en detriment de les condicions materials en què viuen les persones. Com a fills d’immigrants no volem que ens converteixin en la nota de color que alegra un panorama suposadament uniforme, sinó que se’ns equipari en drets i deures a la resta de ciutadans. I com a treballadors, que es valori la nostra aportació econòmica. Celebrar la diversitat, com deia l’altre dia l’antropòloga Sílvia Carrasco a la trobada de Feministes de Catalunya, sense posar-hi recursos és llançar consignes buides que no contribueixen gens a millorar les coses ni a solucionar els problemes concrets que existeixen en determinats contextos socials. A Catalunya no ens falten plans per fomentar la inclusió i l’arrelament i no sé quantes coses més expressades amb un llenguatge enrevessat que no entén ningú, cacofonia burocràtica de bones intencions que queden sovint en paper mullat.
Si voleu entendre com és de complicada la gestió de la diversitat només cal que parleu amb mestres de les que treballen en centres situats en barris amb majoria de població immigrant. Els nens i la seva procedència, per descomptat, no són el problema; el problema és que els docents no puguin fer la seva feina en condicions, que hagin d’atendre qüestions socials que van molt més enllà d’ensenyar el que han d’ensenyar. I no és només una tema de recursos econòmics (que també), sinó de suport a altres nivells i de plans generals que serveixin per saber cap a on s’ha d’anar i què s’ha de fer. Hi ha invents que han funcionat raonablement bé. Quan treballava de mediadora cultural en temes d’educació, les aules d’acollida eren un recurs magnífic perquè permetien treure l’alumne acabat d’arribar de classe per ensenyar-li la llengua i anar-li adaptant els continguts fins que ja tenia prou autonomia per incorporar-se a l’aula que li tocava. També vaig tenir la sort de veure la feina que feia una directora, la Carme Carbonell, en un centre, La Sínia, que va capgirar de dalt a baix establint aliances i treballant conjuntament amb els serveis socials, el CAP, les associacions de veïns i fins i tot el casal d’avis. Però es tractava d’una persona amb una vocació molt sòlida i un nivell de compromís i dedicació a la seva feina que depassaven amb escreix la mitjana. Una mica una heroïna. I esclar, l’educació no hauria de dependre, a hores d’ara, del coratge individual, sinó d’unes directrius generals clares. En el tema del feminisme també ens trobem amb unes mestres que fan el que poden davant d’entorns que són o resistents a la igualtat entre homes i dones o bé obertament hostils a aquests valors. Què puc fer si tinc una nena a classe que no només va tapada sinó que no assisteix a les activitats d’oci, no fa natació i no va de colònies? És una pregunta que em fan sovint les mestres i jo els haig de respondre que no poden fer-hi res, perquè legalment només existeix el deure de les famílies d’escolaritzar les nenes, però no hi ha cap marc normatiu que garanteixi el seu desenvolupament normal amb la resta de companys i companyes. Si hi ha una mínima predisposició dels pares potser poden negociar-hi i mira de convèncer-los, però sempre amb les espatlles desprotegides perquè, encara que no ho sembli, l’escola no garanteix la igualtat de les nenes. Com no garanteix que no hi hagi segregació per raó d’origen o classe social.