Mig segle de “lliure mercat”, mig segle de desintegració social i política

Alguns llibres resisteixen fantàsticament el pas del temps. Falso amanecer, de John Gray, n’és un bon exemple. Es va publicar l’any 1998, abans de l’euro, de Vladímir Putin i de les xarxes socials, però la seva diagnosi sobre els efectes del “lliure mercat” –un concepte inventat a mitjan segle XIX– i de la seva evolució lògica, el “capitalisme global”, es manté encertada: desintegració social, impotència de la política i auge brutal de les desigualtats.

Gray, filòsof, professor a la London School of Economics i a la Universitat d’Oxford, molt crític amb les idees vigents sobre el significat d’un concepte com progrés, no va sorgir del magma que anomenem esquerra, sinó de la dreta profunda. La que sempre ha desconfiat de les idees de la Il·lustració. Les seves obres, començant per Falso amanecer, estan enfilades pel pessimisme. I per una lucidesa constant.

Durant l’era victoriana, els grans empresaris de l’Imperi Britànic havien aconseguit acumular capitals ingents. I volien fer el pas definitiu: alliberar la vida econòmica del control social i polític. Com és sabut, ho van aconseguir. La definició de cínic, atribuïda a Oscar Wilde, data d’aquesta època: l’home que sap el preu de tot i el valor de res.

Aquesta primera etapa del nou capitalisme imperialista va esfondrar-se amb la Primera Guerra Mundial, l’aparició de les ideologies totalitàries i la crisi de 1929, i va ser reemplaçada temporalment per una era keynesiana o socialdemòcrata que va durar fins a la irrupció neoliberal del darrer tram del segle XX.

A partir d’aquesta irrupció, “els mercats” van adquirir una condició tel·lúrica. Igual que els fenòmens meteorològics, les seves reaccions eren difícils de preveure i absolutament inevitables. Fins i tot els primers profetes de la revolució neoliberal, com Margaret Thatcher, van intentar protegir-se de l’economia com a monstre autònom mitjançant un gest tan humà com incoherent i inefectiu: la invocació del nacionalisme.

Gray va predir que el nacionalisme seria ineficaç enfront dels mercats i, en últim extrem, incompatible amb ells. Va predir que el que es coneix com a Consens de Washington (1989), una doctrina preconitzada pel govern dels Estats Units i les seves dues institucions tentaculars –el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial–, basada en la idea “menys estat, menys impostos i més mercat”, tindria conseqüències desastroses per a unes democràcies basades en els estats. I va predir també (l’any 1998, quan l’economia xinesa era només la meitat que l’alemanya) que el gran beneficiari de les noves regles seria qui no s’hi hagués d’atenir. És a dir, la Xina.

Les cartes fa temps que són sobre la taula, però això no impedeix que les societats occidentals continuïn apel·lant a l’automatisme de Thatcher i busquin protecció en el nacionalisme. Tant als Estats Units com als països de la Unió Europea hi ha un auge d’una dreta que s’autodenomina “patriòtica” (signifiqui el que signifiqui) i que parla de la necessitat d’enfrontar-se a la globalització mentre assenyala com a causa de tots els problemes les migracions massives, un simple efecte col·lateral de l’ordre econòmic vigent.

Resulta fascinant sentir les figures de proa de la “dreta patriòtica” (des de Donald Trump fins a Elon Musk o Vladímir Putin) invocar la necessitat d’autoritat política i cohesió social, mentre amassen fortunes inconcebibles gràcies, precisament, a la desintegració de la política i la societat. Encara més fascinant resulta comprovar que tanta gent els fa cas.

A Falso amanecer, John Gray llueix un clar tret d’integritat moral: es declara incapaç de receptar solucions. No es veien l'any 1998; no es veuen ara.