“No s'ha de vessar ni una llàgrima pel règim iranià”, va dir la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. I va seguir: “[El règim iranià] ha infligit la mort i ha imposat la repressió al seu propi poble, i ha causat la devastació de tota la regió”. En escoltar-la, era difícil no pensar en l'arenga furibunda de fa uns dies del secretari de Guerra (es diu així) del govern Trump, Pete Hegseth, qui, amb la cara crispada i els ulls exorbitats, va prometre que “del cel caurà mort i destrucció” damunt l'Iran fins que els EUA i Israel no considerin complerts els seus objectius. Tal vegada la presidenta Von der Leyen considera millors la destrucció i la mort que cauen del cel pels atacs americans i israelians que la mort, la repressió i la devastació imposada pels aiatol·làs. Per al poble iranià, que ella invoca, sembla que han de ser igualment indesitjables.
També es posen a la boca el poble iranià els aiatol·làs, naturalment, per justificar la seva criminal dictadura. Abans que el fill d'Ali Khamenei, Mojtaba Khamenei, de la mateixa línia integrista i ultraconservadora que son pare, fos elegit nou líder suprem, Abbas Araghchi, ministre d'Exteriors de l'Iran, advertia: “No permetrem que ningú interfereixi en els nostres assumptes interns. Aquesta és una decisió que només pot prendre el poble iranià”. Per desgràcia, el poble iranià té molt poc o res a dir en un règim autoritari i teocràtic com el dels aiatol·làs, que el 1979 va accedir al poder a conseqüència de la Revolució Islàmica, i ho va fer escombrant les esperances democratitzadores i renovadores que havia suscitat la caiguda de la monarquia dels xas.
Tothom parla en nom del poble iranià, però donant l'esquena al poble iranià. No sembla que a la comunitat internacional ningú vessi llàgrimes pel règim iranià ni per Ali Khamenei, però sí que hi ha una preocupació lògica per la proliferació de guerres i altres accions bèl·liques unilaterals, il·legals, que signifiquen la destrucció de l'ordre geopolític tal com es coneixia fins ara. És una preocupació que, en els darrers dies, ha situat el president espanyol, Pedro Sánchez, a primera línia del debat polític mundial, però que Von der Leyen no comparteix o fingeix no compartir: “Podem construir una política exterior [...] que sigui un pilar fonamental de la independència europea, que protegeixi els nostres interessos i promogui els nostres valors. No amb nostàlgia, ni lamentant el vell món, sinó donant forma al nou”. Traduït, vol dir deixar enrere el multilateralisme i el dret internacional vigent. Apuntar-se a la manera de fer de Putins i Trumps, tot i que no sapiguem contra qui ni amb quins objectius.
Unit a la decisió d'enviar els immigrants de les pasteres a presons amb diners de la Unió Europea a països extracomunitaris (proposada per Meloni, que ara es desmarca de Von der Leyen respecte a la guerra de l'Iran per alinear-se amb Sánchez: tothom es mou de pressa), sí que es pot dir que l'actual Comissió du la UE cap a una nova etapa de la seva història. Una, però, de particularment obscura.
