Ni per història ni per geografia, ni per tarannà ni per clima, l’Argentina i Rússia tenen res a veure. I ves per on, poden acabar assemblant-se. Paradoxes de l’autoritarisme amic del capital amic com a fórmula de renaixement nacional. Perquè el desmantellament del sector públic argentí té força paral·lelismes amb el capitalisme a dit rus.
Milei creu tenir la recepta màgica per arreglar el caos econòmic i polític peronista, una via que no passa ni per l’educació ni per l'aprofundiment de l'estat de dret, ni per la recerca del bé comú ni per la lluita contra el canvi climàtic. Putin, fill polític del Ieltsin que va imposar per decret tant les reformes neoliberals com una Constitució superpresidencialista, fa anys que es creu imbuït de l’autoritat absoluta perquè Rússia, caiguda la Unió Soviètica, recuperi la seva grandesa imperial. Tots dos consideren que la pluralitat democràtica és un destorb. Els qui no combreguen amb ells són pusil·lànimes enganyats. Imbuïts d’una teatral (Milei) i hieràtica (Ieltsin) seguretat en si mateixos i d’un gens negligible complex de superioritat, podem situar-los en el concepte d’epistocràcia: la creença en el govern dels que en saben i el menyspreu per la massa de ciutadans manipulables. La llibertat que de debò compta és la seva pròpia per governar com vulguin, la del seu lideratge messiànic, la de la seva veritat única. L’important és que al capdavant del poder polític i econòmic hi hagi gent amb ambició i força. Meritocràcia retòrica. És a dir, que hi siguin ells per salvar els respectius països, per generar riquesa. La ideologia del diner i el poder sense límits.
Del seu ideari econòmic i pseudodemocràtic Milei en diu anarcocapitalisme; Putin no se sap com en diu, però és capitalisme d’estat cleptocràtic i oligàrquic. Milei parla de carregar-se l’estat, però amb l’excusa d’aprimar-lo de moment se n’està apoderant (el seu objectiu és eliminar els propers anys qualsevol contrapès constitucional al seu poder unipersonal). Putin fa temps que ho té tot lligat i ben lligat: la democràcia russa és una caricatura. Si Milei se'n surt, l’Argentina va pel mateix camí. Destins semblants partint de tradicions i circumstàncies oposades. O potser no tant: de dretes o d’esquerres, els dos països han viscut dictadures, militarisme i cabdillisme.
Si Thatcher, la Dama de Ferro que enlluerna Milei (ves a saber què en pensa Putin, sempre admirador de la força implacable) va privatitzar cinquanta empreses estatals en una dècada, el president argentí en vol privatitzar 300 a correcuita. Com ho farà? A qui en donarà el control? Amb quins procediments? Qui se’n beneficiarà? Tot fa pensar que, com a Rússia, la corrupció pública esdevindrà sense solució de continuïtat oligarquia privada. És més que probable que el desmantellament vagi de bracet del capitalisme dels amics, coneguts i saludats. A l’Europa postcomunista saben de què va això. I encara ho saben més a la Rússia postsoviètica. Si enllà dels Urals van passar brutalment del comunisme al capitalisme neoliberal, a l’Argentina el salt serà del capitalisme sota control d’un estat del benestar fallit al capitalisme sense control ni arbitratge públic.
Com explica Timothy Garton Ash a l’assaig històric i autobiogràfic Europa (editorial Arcàdia), en època comunista hi havia un acudit als països de l’Est que feia: "Quina diferència hi ha entre el capitalisme i el comunisme? En el capitalisme, hi ha l’explotació de l’home per l’home; en el comunisme, és a l’inrevés". Doncs això. Milei i Putin, tan diferents i tan iguals: superhomes que segresten la democràcia i obren les portes als negocis sense barreres. Milei es proposa aplicar a gran escala la doctrina del xoc descrita per Naomi Klein, encara que sigui a costa d’empobrir milions de persones. Putin, després de dècades d'obertura capitalista i de reforçament del seu poder unipersonal, ha donat sortida als seus deliris imperials, encara que sigui a costa de la vida de milers de joves russos (i ucraïnesos).
