Un govern sense dones (1977)
Peces històriques
De l’article de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 - Granada, 2012) a l’Avui (10-XII-1977). Aquest dissabte fa quaranta-vuit anys que el president Josep Tarradellas va constituir el primer consell de govern de la restaurada Generalitat de Catalunya. Quatre dies després, l’escriptora Teresa Pàmies va publicar aquesta peça, amb una significativa frase al·lusiva a algun home del novell govern: “No cal donar noms, tots ens coneixem”.
No soc de les qui pensen que cal elegir dones per als càrrecs de responsabilitat pel sol fet d'ésser dones i per tal de quedar bé amb el moviment feminista. Aquest criteri és bàsicament discriminador i una mica estúpid. Tanmateix, a Catalunya tenim dones tan preparades, tan catalanes i tan coratjoses políticament com alguns dels homes que componen el govern de la Generalitat provisional. No cal donar noms, tots ens coneixem. La supervivència de la nostra nació, sotmesa a la més ferotge de les persecucions, a la més paorosa de les humiliacions, és obra, també i en gran mesura, de dones que, en tots els àmbits de la vida sòcio-política, van demostrar, i demostren, talent professional, patriotisme autèntic, decisió política i capacitat d'organització. La lluita popular que ha facilitat l'ensorrada del feixisme en les seves expressions més brutals i l'actual transició pacífica a la democràcia que ja respirem han estat possibles per la participació creixent de les obreres, les treballadores de serveis, les dones de professions liberals i les mestresses de casa. Han destacat en les accions reivindicatives, en els combats de solidaritat amb els perseguits, en la regeneració dels mitjans d'informació, en la literatura, en les arts i en l'ensenyament —particularment en la catalanització d'aquest— milers de dones de dues generacions. Han hagut d'afrontar i vèncer els entrebancs dels seus mateixos companys de lluita o de llit, no deslliurats de la mentalitat masclista, malgrat el seu propòsit de superar-la. […] Això estimula la crítica, al meu entendre injusta, del feminisme radical als partits polítics d'esquerra, acusats de discriminar les pròpies militants pel fet de no promoure-les a càrrecs de direcció i utilitzar-les a dojo en tasques subalternes. Dic que és una critica injusta perquè no és aquesta, exactament, la pràctica dels partits d'esquerra. El que passa —i cal denunciar-ho constantment— és que el feminisme no ha estat assumit ni pels homes ni per les dones que militen en aquests partits. […] La democràcia i el socialisme que s'albira com a opció indefugible en una perspectiva no llunyana, hi guanyarien. No en faig una qüestió d'amor propi femení, sinó de justícia i d'eficiència. Si la dona catalana hagués mostrat inhibició política, incapacitat professional, mandra cívica i covardia o indiferència pel fet nacional, aleshores la qüestió caldria plantejar-la en altres termes. Afortunadament per a Catalunya, la dona ha estat i està entre els més decidits, els més capaços, els més honestos, els més responsables i els millors organitzadors de la nostra segona renaixença. Per això és tan injust que, al Consell de la Generalitat provisional, no n'hi hagi ni una.
