‘30 minuts’ trenca el tabú
Diumenge es va emetre el 30 minuts previst per a fa dues setmanes. Aleshores van posposar l’emissió de Suïcidi, la mort evitable perquè s’acabava de saber que el copilot de Germanwings havia estavellat l’avió de manera premeditada. El canvi de programació va ser un encert perquè la interpretació i les conclusions que haguéssim tret del reportatge, de manera inconscient, haurien sigut diferents. La crua realitat hauria interferit en la percepció del missatge. Abans-d’ahir, per tant, vam poder veure el 30 minuts dirigint l’atenció al que el programa volia destacar: el suïcidi com un problema social i les possibilitats de superar el tràngol amb l’ajuda adequada.
Les xifres que introduïen el reportatge eren xocants: 544 morts per suïcidi el 2013 a Catalunya i deu mil intents cada any. La manera més demolidora de demostrar que es tracta d’un problema sobre el qual cal actuar a nivell social i sanitari.
Els testimonis eren excel·lents i ben escollits. Cadascun estava en una fase diferent del procés de superació i també comptaven amb el testimoni de qui ha d’assumir l’absència del que ha acabat amb la seva vida. Especialment commovedor el cas d’en Jaume: amb metàstasi del càncer, sense entorn afectiu i arruïnat econòmicament. Un cas complex perquè es dóna la paradoxa que mentre lluita contra la malaltia (i, per tant, vol viure) sent l’impuls d’acabar amb ella.
Sobretot, però, cal reconèixer el risc periodístic d’abordar aquest tema tabú. Existeix la llegenda que parlar del suïcidi en els mitjans de comunicació desencadena l’efecte imitació en individus amb depressió. Trencar aquest silenci a nivell mediàtic és lloable. Perquè, al final del reportatge, més que un clima d’alarma va provocar empatia i sensibilització amb els afectats i, sobretot, un punt d’alleujament i consol en malalts i familiars de víctimes. Igual que durant el reportatge vam descobrir com les reunions de grup afavorien l’evolució dels afectats, la tele va actuar com a sessió terapèutica amplificada. La possibilitat de compartir, de sentir-se reconegut en aquest patiment i d’esborrar l’estigma amb naturalitat i comprensió segur que va fer arribar l’ànim i el missatge positiu a algun racó on s’amagava secretament el desig de mort, la vergonya d’haver-ho intentat o la de no haver-ho sabut evitar. Només que això li passés a una sola persona i després li donés el valor de verbalitzar-ho o demanar ajuda, aquest reportatge ja haurà valgut la pena.
